Abstracts

XII Congresso Internazionale dell’Associazione Italiana di Studi Catalani

SPECIE DI SPAZI, VIAGGI, GEOGRAFIE

 

Università per stranieri di Siena,Siena

29-30 novembre e 1 dicembre 2018

 

Giovedì 29 novembre

 

8-9: Arrivo e iscrizione

 

9-9:30: Saluti e ricordo del 40° Associazione:

 

Maria Grossmann(Università degli Studi dell’Aquila), Giuseppe Grilli(Università Roma Tre)

 

9:30-10:30: Plenaria (Lectio magistralis)

 

Sebastià Bonet(Universitat de Barcelona),El sistema de les prescripcions normatives de la Gramàticade 1918

 

Les prescripcions normatives de la Gramàtica Catalanade 1918, de Pompeu Fabra, són riques, variades i expressades amb una certa “naturalitat”, que neix del fet d’haver adaptat, convertint-les en norma, moltes de les fines consideracions lingüístiques que figuraven en el seu opus magnum de 1912. Tanmateix, el conjunt de les dites prescripcions, des d’un punt de vista formal, es pot interpretar com un sistema ben estructurat i complet. L’estudi realitzat pot servir per especificar i aprofundir com es relaciona en concret la norma fabriana literal amb la que ha estat recentment promulgada per l’IEC.

 

10:30-11 Pausa

 

11-12:30

 

Sessione 1: Viaggio in Italia

 

Manuel Jorba(Universitat Autònoma de Barcelona), Els viatges de Manuel Milà i Fontanals a la literatura popular italiana

 

Aquesta comunicació gira entorn de dos eixos temàtics íntimament relacionats i cronològicament successius:

  1. La literatura popular italiana en les Observaciones sobre la poesía popular(1853).
  2. La correspondència de Milà amb Giuseppe Pitrè i altres folkloristes.

En una nota a les Observaciones sobre la poesía popular, Milà apunta que no hi ha gaire coneixement, en el seu àmbit cultural, de la poesia popular italiana, potser perquè «la atención exclusiva a los motivos musicales ha hecho que se diese poco valor a la letra, como sucede en Andalucía». Tanmateix, no és irrellevant la contribució que el coneixement d’algunes obres italianes (entre les quals una de Pellico, autor que Milà traduí al castellà) i d’alguns textos populars italians suposà per a la configuració inicial de les idees de Milà sobre la literatura popular. Posteriorment, ja els anys setanta, la intensa relació epistolar amb el sicilià Giuseppe Pitrè, coneguda fins ara només parcialment, i amb altres folkloristes sicilians i peninsulars (Salvatore Salomone-Marino, Mattia di Martino, Costantino Nigra, Cesare Foà), permeten de ponderar l’abast de la relació mútua i el del coneixement i de la valoració de les obres respectives.

 

Patrizio Rigobon(Università Ca’ Foscari Venezia), Cesare Giardini e la diffusione della cultura catalana in Italia negli anni Venti del Novecento

 

Cesare Giardini è stato uno dei precursori (con Ravegnani e Giannini) della diffusione della letteratura catalana in Italia. La comunicazione è basata soprattutto sulla corrispondenza inedita con Joan Estelrich. ma anche con singoli autori catalani, presente in vari archivi catalani: da López-Picó a Carles Riba, da Joan Arús a Ramon Miquel i Planas e Alfons Maseras (tra i molti). Data l’ampiezza del materiale individuato e studiato, la comunicazione ne darà soltanto un saggio focalizzandosi prevalentemente sui contatti per l’allestimento dell’ Antologia di poeti catalani contemporanei 1845-1925 (Torino, Edizioni del Baretti 1926) e delle missive (ben 10)   scambiate con Piero Gobetti per la sua pubblicazione presso la casa editrice dell’illustre torinese.

 

Ramon Pinyol(Universitat de Vic), Roma(1892) de Jaume Collell. La visió de la Ciutat Eterna dels escriptors catòlics de la Renaixença

 

El 1892 Jaume Collell, que va fer set estades a la capital italiana i era el periodista català més rellevant del sector catòlic i conservador de la Renaixença, publicava Roma. Impressions i comentaris. En 296 pàgines recollia articles que havia enviat arran dels seus viatges: 11 de 1879, 16 de 1883, 1 de 1886 i 4 de 1888. Com deia el bisbe Morgades en una breu carta-pròleg, Collell només tractava de «dar-nos a conèixer la verdadera Roma, la Roma dels Papes». Per això l’autor ja manifestava que ni l’art ni la història ni la vida romana es trobarien en el llibre, sinó la Roma vaticana i la que fou bressol del catolicisme.

A través de Collell es tracta de determinar la visió que els escriptors catòlics de la Renaixença tenien de la Roma dels anys 80 del segle XIX, caracteritzada per l’expressió d’uns sentiments de romanitat profunda que condicionaren moltes de les seves actuacions dins la Renaixença catalana (mil·lenari de Montserrat, declaracióvaticana de la Verge montserratina com a patrona de Catalunya, restauraciódel monestir de Ripoll, peregrinacions a la Ciutat Eterna per donar suport al «papa-rei presoner» de la monarquia dels Savoia que li havia absorbit els estat pontificis, noves devocions —el Sagrat Cor, la Sagrada Família— fomentades des del vaticà, etc.

 

Sessione 2: Spazi contemporanei. Poesia

 

Jordi Oviedo Seguer(Universitat Catòlica de València “Sant Vicent Màrtir”), Poètica de l’espai en l’obra de Maria Josep Escrivà: poesia, gènere, paisatge

 

Maria Josep Escrivà és una veu reconeguda dins la poesia catalana actual. La seua producció literària es combina amb propostes editorials de poesia que se centren en l’àmbit de la relació amb el medi, l’espai o el paisatge. Així, ha estat recopiladora i coordinadora de les antologies Ai, València!(Edicions 96, 2003), Jocs Florals a Cavanilles. Art, natura i paisatge(Publicacions de la Universitat de València, 2004) i For sale o 50 veus de la terra(Edicions 96, 2010), entre altres. De manera més concreta, els darrers llibres de creació d’Escrivà, Flors a casa (Edicions 62, 2007) i Serena barca(Edicions del Buc, 2016) mostren una sèrie de constants que parteixen del record d’experiències sentides i viscudes. En aquests poemaris, la presència d’espais geogràfics concrets és abundant, una part dels quals són fruit de diversos viatges de l’autora. La seua particular mirada projecta una poètica de l’espai, que esdevé singular. En la nostra proposta, pretenem exposar com es configura aquesta poètica. Per a això, considerem que la relació entre la poesia, el gènere i el paisatge pot aportar claus concretes d’aquesta construcció. Revisarem si la condició de gènere femení del jo líric determina una poesia en què l’espai es vincula a àmbits familiars o domèstics, o bé se n’allunya i ocupa espais propis, no tractats des de veus poètiques femenines. La idea de la circularitat de la natura i la relació de la literatura amb altres llenguatges, com les “arts plàstiques”, també seran tractats.

 

Irene Mira Navarro(Universitat d’Alacant), Llocs de pas i expressió de la privacitat en L’Hotel París(1956) de Vicent Andrés Estellés

 

L’objectiu d’aquesta comunicació és estudiar la tensió present entre la dimensió pública i la dimensió privada en el poemari L’Hotel París de Vicent Andrés Estellés. Partirem de l’anàlisi de l’hotel com a lloc poètic situat entre les aigües de la privacitat i les de la publicitat, ja que no és considerat com una part de l’esfera domèstica però tampoc de l’esfera pública. Aquesta situació condiciona la naturalesa del lloc, que cerca la construcció de la privacitat malgrat ser un espai de pas. L’Hotel París és un clar exemple de la “fallida” de la privacitat ja que la casa d’hostes és habilitada com un escenari observat per un jo poètic voyeur que fa públiques les accions dels personatges que hi apareixen. El discurs poètic s’encarrega d’explicitar un seguit d’escenes de mort i sexualitat, com dos pols en constant atracció i repulsió, materialitzades en adulteris, violacions, vídues, i morts en soledat, entre d’altres. Així doncs, el poemari esdevé una font de revelació dels secrets privats, que en el cas concret de les violacions representades es tracta d’una doble invasió de la privacitat i la intimitat. Podríem dir, en conseqüència, que la tensió entre privat i públic en la literaturització de l’hotel es veu accentuada per la presència d’eros i thànatos com experiències de la privacitat que són enunciades en el text. La interioritat dels habitacles de l’hotel (habitacions, llits, escala) queda despullada per l’acció del discurs poètic.

 

Cèlia Nadal(Università per stranieri di Siena), Els espais liminars d’Elcor quietde Josep Carner. Una lectura de “Les nits”.

 

«Les nits» és la secció de deu poemes que obre el recull El cor quietde Josep Carner. Totes les peces tenen com a denominador comú l’ambientació nocturna; però en elles, la nit no és simplement la segona fase de les 24 hores que dura un dia: la mesura que marca la qualitat nocturna no és cronològica, sinó que consisteix en un determinat estat existencial. Dit d’altra manera, l’espai de la nocturnitat no equival al vespre, sinó que només en el vespre el jo s’hi pot capbussar. L’espai físic que acull aquesta experiència és bàsicament un espai liminar (ni ciutat ni selva: jardí; ni casa ni carrer: porta i finestra). També són liminars les condicions d’alguns objectes emblemàtics (un llum encara encès que ja s’apaga, l’estrella encara lluminosa però que ja cau). Sobretot, destaca la condició ‘al llindar’ dels estats mentals i fisiològics del subjecte (entre el son i la vetlla, entre el somni i la imaginació, entre la fantasia i el principi de realitat). Aquests estats marquen de manera vistosa la relació que estableix amb l’entorn: la percepció dels arbres, de la llum, del so dels ocells; tot es deforma i pren noves potencialitats. En ocasió de la recent reaparició del recull de Josep Carner El cor quiet(1925 [2018]) —edició que s’emmarca dins una operació més àmplia i ambiciosa de restauració del llegat del poeta—, el present estudi té per objectiu reflexionar sobre la relació entre l’estat de nocturnitat descrit i la percepció de l’espai, i com això es lliga a una idea de creació poètica que Carner ha formulat en altres textos en prosa. Amb aquest propòsit, també es qüestiona la idea del Carner simbolista de «Les nits», i se’n proposa una col·locaciómés en contacte amb la idea de classicisme modern.

 

Sessione 3: Spazi contemporanei. Narrativa I

 

Carles Cortés Orts(Universitat d’Alacant), La concreció d’espais simbòlics en la narrativa de Mercè Rodoreda: l’evolució dels seus personatges

 

L’espai narratiu de les novel·les de MercèRodoreda evoluciona paral·lelament a la intensificaciósimbòlica del seu imaginari. Així, davant de marcs espacials realistes habituals en la major part de la seua obra, podem localitzar un increment simbòlic d’aquests mons imaginaris, la culminació dels quals són Quanta, quanta guerra(1981) i La mort i la primavera(1986). Així, els personatges trobaran un medi adient a la seua evolució, de manera que el conflicte general que es planteja en les seues obres, trobarà en els nous espais una eina fonamental per a entendre el seu creixement personal. Així, la nostra anàlisi farà un recorregut per la novel·lística de l’escriptora, tot i centrar-se en les dues obres esmentades. Veurem com el marc realista de les primeres novel·les es veu superat per l’espai simbòlic delsúltims textos, on l’estructura de novel·la iniciàtica o d’aprenentatge assoliràun grau superior de concreció. D’aquesta manera, en les darreres obres de Mercè Rodoreda, la natura evolucionarà en aquestes novel·les iniciàtiques al mateix temps que els individus, tot concretant uns indrets on el mite i el somni podran aïllar més fàcilment a l’humàde les dificultats de la societat urbana i tradicional.

 

  1. Àngels Francés Díez(Universitat d’Alacant), Espais d’identitat en Maria Barbal i Carme Riera

 

Aquesta proposta té la intenció de revisar el paper de l’espai com a poderós generador d’identitat en algunes obres de dos de les escriptores contemporànies més importants en el panorama literari català: Maria Barbal i Carme Riera. En efecte, hi estudiarem l’elaboració de la poètica de dos espais diferents amb una profunda càrrega simbòlica: la ciutat de Barcelona en diàleg amb l’àmbit rural del Pallars, en el cas de Barbal, o al paisatge marí i insular de Mallorca, en el cas de Riera. En efecte, estudiarem aquesta contraposició en les novel·les barbalianes del denominat cicle de Pallars (Pedra de tartera, 1985; Mel i metzines, 1990; Càmfora, 1992) i, també, en la important País íntim (2005), i veurem com es produeix una operació semblant en les primeres novel·les de Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i Jo pos per testimoni les gavines (1977), en relació a la més recentLa meitat de l’ànima(2004). Per a efectuar l’anàlisi, conceptes com el de localitzacióenunciat per Rosi Braidotti (1994: 163) ens seran de gran ajuda, com també les aportacions sobre la construcció de la ciutat en Bou (2012), especialment en els capítols “Reading the city” i “Decrèpita i teatral? On Literary Explorations of Barcelona”, aquest darrer centrat en la visió de la ciutat comtal descrita per una altra de les grans escriptores contemporànies, Montserrat Roig.

 

Giuseppe Grilli(Università Roma Tre), Tractament de l’erotisme a la literatura contemporània

 

El tractament de l’erotisme a la literatura catalana contemporànea es distingeix en dos apartats ben delineats. D’una banda es col·loca un sistema de al·lusions a la matèria eròtica, seguint el patró de la literatura antica i clàsica, amb exemples massa evidents (March, Martorell, etc.), al qual s’afegeixen els mestres del segle XX (Carner, etc); a un altre cantó trobem altres clàssics, especialment moderns (Sagarra, T. Moix). Darrerament aquesta segona opció tendeix a un renovament important, que es manifesta en una “poètica” de l’ècfrasi explicita. Se’n proposen exemples.

 

12:30-14: Pausa pranzo

 

14-15:30

 

Sessione 4: Paesaggi urbani. Architettura

 

Gaspar Jaén i Urban(Universitat d’Alacant) – Marco Lucchini (Politecnico Milano), Un hito espacial, arquitectónico y urbano en la recuperación de la modernidad en Barcelona durante el franquismo: la sede social del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares (1956-1962)

 

Ninguna obra pública o privada construida en Barcelona en los años cincuenta y sesenta representa mejor el retorno de la arquitectura barcelonesa a la primera línea de la modernidad, todavía en pleno franquismo, que el edificio planeado, proyectado y construido entre 1956 y 1962 para albergar la Sede social del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, en términos de Cirici “el más rutilante de los edificios de después de la catástrofe”. Una conjunción de factores convirtió el edificio en una obra emblemática: en primer lugar, la calidad del edificio y la decoración y acondicionamiento de los espacios interiores, en amplia sintonía con la arquitectura moderna del momento en todo el mundo; en segundo lugar, el procedimiento seguido para la selección del proyecto ganador, un proceso que permitió una gran participación de los profesionales catalanes más destacados del momento; y en tercer lugar, la extraordinaria publicidad que se le dio, tanto al concurso como a la obra, ya desde el primer momento de su concepción, y que originó una viva polémica ciudadana y una enorme fortuna crítica posterior que veía en el edificio terminado un símbolo palpable de la ansiada reconstrucción de la modernidad.

 

FrancescoArdolino(Universitat de Barcelona), La ciutat i el monstre

 

Al llarg de l’any 2018, l’editorial Comanegra acabarà de publicar els set volums que formen part de la col·lecció«Matar el Monstre». Es tracta d’un projecte que va néixer com un tribut indirecte al llibre de Mary Shelley, i que s’ha convertit en un joc narratiu entre escriptors i escriptores d’estils, característiques i edats diverses. Amb el teló de fons de la ciutat comtal, i amb l’encàrrec explícit de col·locar la pròpia novel·la en un any concret i prefixat, cada autor/a ha generat una narració en la qual emergeix, de manera central o ocasional, un personatge misteriós que ha redactat un pamflet per anunciar l’alba d’un nou Home immortal. La proposta de comunicació que presento se centra en la lectura global del projecte vist des de dins, la representació de Barcelona com a Leitmotivi fil conductor i la mise en reliefdels elements que, per permetre la funcionalitat del joc col·lectiu, han hagut de variar durant la fase del procés d’edició.

 

Sessione 5: Le lingue degli altri e l’identità

 

Teresa Miret-Mestre(Universitat de Vic), La traducció al català de novel·les ambientades en lantic Egipte: un viatge a un altre temps, un altre espai i una altra cultura

 

La civilització de l’Egipte faraònic constitueix una època fascinant de la història. Nombroses novel·les estan ambientades en l’antic Egipte, algunes de les quals han estat traduïdes al catalàdes de l’anglès o el francès. En el nostre cas, ens centrarem en Child of the Morning, de Pauline Gedge, traduïda al català per M. Dolors Muntané Coca amb el títol La dama del Nil, que ens farà viatjar en el temps a un altre país i a una altra cultura per conèixer Hatxepsut, potser la primera faraona de la història d’Egipte. La traducció d’una obra d’aquestes característiques planteja no només els problemes habituals a l’hora de trobar l’equivalent més adequat d’una paraula o expressió, sinó que comporta uns problemes addicionals pel fet de tractar-se d’una cultura ja extingida i que, a més, utilitzava una escriptura ben diferent de la nostra. Així, cal resoldre la qüestió de l’onomàstica, és a dir, com traduir els topònims i antropònims, principalment, a més de les celebracions i altres referents culturals amb nom propi, però també és important saber trobar la denominació catalana més adient per als noms comuns (unitats de mesura, mesos i estacions de l’any, etc.). Mitjançant la consulta a obres de referència i a altres recursos imprescindibles, intentarem esbrinar quines han estat les raons de la traductora al català per escollir unes solucions o unes altres a l’hora de traduir l’obra esmentada, alhora que compararem algunes d’aquestes decisions amb les que trobem en la traducció al castellà de la mateixa novel·la.

 

JaumeColl Mariné(Universitat de Vic), «Traslladar el real passat a real present». Notes als usos de la traducció en l’obra poètica de Segimon Serrallonga

 

Segimon Serrallonga (Torelló, 1930 – Badalona, 2002) no fou un traductor especialment prolífic, tanmateix, la poca obra traduïda que ens ha deixat, juntament amb altres textos de caràcter teòric, demostren un pensament literari i traductològic profund i singular. Aquesta comunicació mirarà d’assenyalar-ne els pilars fonamentals a partir d’alguns pròlegs propis a les seves traduccions de textos poètics en volum a part, textos teòrics sobre la matèria, notes privades, exposicions públiques i extractes d’entrevistes. Un altre punt a considerar, i estretament lligat a l’anterior, seran aquelles traduccions de textos poètics que l’autor va incorporar dins el corpus de la seva obra de creació i les seves derivacions en l’«interpoema», que és com anomena Ricard Torrents aquests poemes de Serrallonga, textos l’element intertextual i apropiatiu dels quals es desvia dels usos habituals per, en molts casos, ultrapassar-los i arribar a una altra mena de relació de «risc» entre el poeta, el poema nou i el text sobre el qual és construït. S’assajarà d’esbossar, doncs, en el cas de Segimon Serrallonga, quin és l’encaix d’aquesta obra traduïda dins l’obra pròpia i, també, fins a quin punt aquelles obres traduïdes en volum a part segueixen o no un esquema semblant d’ús d’obra d’altres. Aquest gest apropiatiu que Serrallonga fa a l’hora d’objectivar-se poèticament i moral, com a traductor o, simplement, com a lector o poeta és un dels pilars per entendre la seva obra. Obra que va bastir a partir de fonaments solidíssims d’una llengua (el seu català diguem-ne pairal) i un lloc (Torelló) concrets, però, al mateix temps, plena d’elements de literatures i èpoques diversíssimes; tot per fer palès, com deia ell mateix, que, de fet, som «tots iguals, amb tres o quatre problemes de fons insolubles o mig solubles». Una obra que parteix dels particulars més diversos per tal d’arribar a aquell nucli líric essencial que es vol universal, humà.

 

GemmaBartolí(Universitat de Barcelona), Els escriptors catalans en l’espai literari espanyol: una visió de Ramon D. Perés

 

Durant el romanticisme diversos autors catalans, com ara Manuel de Cabanyes o Pau Piferrer, es van veure empesos a escriure en una llengua que no era la seva: el castellà. Així ho posa de manifest el crític literari Ramon D. Perés en els seus articles —especialment en els que va publicar a L’Avens entre 1883 i 1884 —, que observa que això va provocar que aquests autors experimentessin un seguit de mancances i dificultats, i que la seva literatura perdés frescor i espontaneïtat, dues qualitats molt necessàries, afirma ell, per al “veritable art”. Aquesta circumstància acaba condicionant el sistema literari català, i, a través d’aquest punt de partida, tot resseguint la crítica d’un nom tan destacat en el moment com va ser el de Perés, que majoritàriament va escriure en castellà, es palesa com els autors catalans de finals del XIX han de renunciar a la seva llengua per satisfer la crítica espanyola, mentre que aquells que la mantenen acaben sent “maltractats” des de l’àmbit espanyol — és el cas, per exemple, de la crítica que apareix amb Judith de Welp (1883), d’Àngel Guimerà, condicionada pel posicionament polític de l’autor. Perés malda per defensar una entesa i un respecte recíproc entre pobles, però s’adona del tracte discriminatori que reben els escriptors catalans i constata com la història que es va formant no és la de la literatura espanyola, sinó la de la castellana, i mentrestant estudia les possibilitat d’obertura que les traduccions ofereixen a les obres de creació escrites en català.

 

Sessione 6: Geografie del Rinascimento e del Barocco I

 

Eulàlia Miralles(Universitat de València. IIFV), De l’espai celeste al terrenal: geografies de la guerra dels Segadors

 

La literatura de pronòstics i presagis vinculada amb l’astrologia va tenir una difusió considerable durant els segles moderns. Al Principat de Catalunya, coincidint amb els primers anys de la Guerra dels Segadors, es van publicar una sèrie de pronòstics de caràcter polític que s’han d’inserir en la batalla publicística o “guerra de papers” d’aquest conficte. Aquests pronòstics, que no han estat ni identificats ni estudiats fins ara, revelen un interessant ús de l’aparat astromitològic i zodiacal en relació amb la guerra i els seus espais geogràfics. Així, i tot i que la identificació de determinades geografies celestes i mitològiques (estrelles, planetes, signes del zodíac) amb geografies terrenals (ciutats, regnes, nacions) no és nova, i la trobem en alguns dels tractats d’astrologia que circulaven aleshores, és en aquests anys del conflicte amb la monarquia hispànica que, tot sembla indicar, es popularitza entre sectors amplis de la població. En aquesta intervenció explicarem quin és l’ús de les geografies celestes i terrenals en els pronòstics polítics i com aquestes poden haver ultrapassat els límits del gènere fins a extendre’s, atesa la seva popularització, a altres gèneres.

 

PepValsalobre(Universitat de Girona), Il viaggio dei testi: dal barocco francese al barocco catalano

 

La leggenda delle Amazzoni è stata ricorrente nella cultura europea moderna, in particolare nel suo rapporto con la spedizione asiatica di Alessandro di Macedonia. La troviamo nella letteratura barocca spagnola e in quella francese, da dove è passata alla cultura italiana, in special modo nel campo letterario-musicale. Il trattamento di questo soggetto da parte del poeta barocco catalano Francesc Fontanella deriva senza dubbio dalla proliferazione di testi in lingua francese su questo argomento nei primi decenni del Seicento, segnatamente la Cassandrede La Calprenède, un roman héroïque(un genere che nasce giusto in quel momento) che ebbe un notevole successo nell’Europa dell’epoca. Invece i testi castigliani sullo stesso tema ne furono completamente alieni. Nel frattempo sappiamo che l’autore catalano si avvalse anche dell’Argenis di John Barclay, autore di famiglia scozzese ma di nascita e di cultura francese, il cui lavoro, pubblicato in latino, godé di grande influenza nei primi anni del XVII secolo. Del resto, conosciamo da tempo i parallelismi fra L’Illusion comique di Pierre Corneille e Lo Desengany di Fontanella. Perché questo interesse verso la letteratura francese coetanea? Per quali vie arrivano queste opere e questi autori?

 

Albert Rossich(Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Universitat de Girona), Espai públic i fast universitari (Segle XVII)

 

Des del seu naixement, les universitats europees van organitzar funcions públiques que exterioritzaven la seva tasca docent en un desig de solemnitzar la seva missió d’educar la joventut i d’afermar el seu prestigi davant de la societat. És amb aquesta doble intenció que proliferen les festes d’inauguració de curs, les celebracions religioses, lectures de conclusions, certàmens literaris, representacions teatrals i altres cerimònies. En aquesta comunicació em proposo al·ludir a la varietat de funcions d’aquesta mena de quètenim notícia, especialment en l’àmbit hispànic i catalanoparlant, per acabar centrant-me en un tipus de festivitat pública que ha deixat dues mostres ben interessants sorgides a l’Estudi General de Lleida al segle XVII: els panegírics per l’elecció de rector, un acte en què un alumne dels últims cursos –un sacerdot acabat d’ordenar, o un estudiant de doctorat, normalment de famílies enlairades– era escollit per exercir el govern de la institució. Penso en dos poemes extensos en polimetria: el Panegíric a Vicent Santfeliu (1604), atribuïble a Andreu Rey de Artieda, i el Panegíric a Felip de Berga i Aliaga (1613), de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. L’avinentesa de situar en el seu context celebratiu la redacció d’aquestes dues peces permet restituir el prestigi perdut a unes obres que no s’haurien de llegir amb els ulls actuals, sinó com una continuació de l’èpica clàssica amb la finalitat d’exaltar la figura d’un personatge revestit de la categoria d’heroi. És per això que a l’època barroca el panegíric profà constitueix una demostració privilegiada d’excel·lència retòrica.

 

15:30-17

 

Sessione 7: Spazi e luoghi del medioevo

 

Albert Tomàs Monsó(Universitat Autònoma de Barcelona), La Ciutat de Déude Sant Agustí en l’espai europeu del s. XIV: Oxford, París, Barcelona

 

Els manuscrits 71 i 72 de la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona contenen els llibres II a IX d’una traducció catalana anònima de la Ciutat de Déu de Sant Agustí de finals del segle XIV. Aquesta traducció depèn de la versió francesa de Raoul de Presles (1375) i és la font d’una traducció castellana anterior a 1434. Alhora, totes tres versions van acompanyades del comentari erudit dels dominics anglesos Thomas Waleys i Nicholas Trevet, emergits tots dos de l’ambient universitari d’Oxford. El de Waleys, per la seva ingent quantitat d’informació sobre la història, les institucions i la religió a l’antiga Roma, és una fita en el coneixement medieval del passat clàssic: juntament amb el de Trevet esdevingué el comentari habitual de l’obra d’Agustí. La present comunicació es proposa d’explorar el context cultural de la traducció catalana des d’un punt de vista històric i la seva arribada a la cort de Joan I d’Aragó, que va rebre l’obra de part del duc de Berry, oncle de Violant de Bar. Aquest enfocament permetrà analitzar el text com un producte de les iniciatives culturals de traducció de textos antics que es van dur a terme a la Corona d’Aragó durant les últimes dècades del segle XIV i la seva recepció per part del públic laic, establir relacions amb la cort reial francesa i connectar el text amb altres traduccions emergides del mateix ambient i procedència francesa, com per exemple les Dècadesde Livi, que van arribar a través dels mateixos canals.

 

FrancescTous(Università per stranieri di Siena), L’espai material de la saviesa: el manuscrit 921 de la Biblioteca Nacional d’Espanya

 

El ms. 921 de la Biblioteca Nacional d’Espanya és un volum miscel·lani, de les darreries del s. xiv, que recull un nombre important de traduccions i compilacions de tipus sapiencial i didàctic en català. Els cinc textos principals que conté són el Secret dels secrets, traducció catalana del Secretum secretorumpseudoaristotèlic, el Llibre de doctrinadel rei Jaume ―atribuït per alguns especialistes a Jaume I, i per d’altres a Jaume II―, el Llibre sobre el joc dels escacs de les costumes e oficis dels nobles, traducció del tractat de Jaume de Cèssulis, el Llibre de paraules e dtis de savis e filòsofsdel jueu barceloní Jafudà Bonsenyor i una de les versions catalanes de l’Epístola de sant Bernat del regiment e cura de la casa. De fet, aquestes obres constitueixen el nucli de les cinc unitats temàtiques que es detecten en el còdex, atès que al seu voltant apareixen una sèrie de textos satèl·lit que les complementen, entre els quals es pot comptar una traducciódels primers capítols del Llibre de Proverbis. És especialment interessant el cas del Llibre de doctrina, atès que no hi ha consens sobre si els materials copiats entre els f. 40r i 43v, absents en l’altra còpia conservada de l’obra, s’han de considerar part constituent del text o no. En aquesta comunicació ens proposem analitzar la configuració codicològica i temàtica del còdex, així com també la mise en texte d’algunes obres, per tal de copsar com s’articulen i s’organitzen els materials i tractar d’escatir si responen a un programa de formació ben definit.

 

Anna Alberni(ICREA/Universitat de Barcelona), Els llocs de la música i la poesia a la Corona d’Aragó medieval

 

Al final de l’edat mitjana, la Corona d’Aragó era una potència militar de primer ordre, una economia dinàmica oberta a la Mediterrània i un lloc de pas estratègic connectant la península Ibèrica a la resta d’Europa. Les corts dels reis del Casal d’Aragó eren una destinació habitual d’artistes de tota mena, que hi oferien els seus serveis. Els professionals de l’entreteniment cortesà, principalment músics, poetes i joglars, es comptaven entre els més buscats. Aquesta comunicació es proposa establir les bases d’una anàlisi històrica, filològica i prosopogràfica de la poesia i la música catalanes medievals, basada en la interrogació dels fons de la cancelleria reial i mestre racional de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i altres arxius municipals i notarials. Per fer-ho, s’elaborarà una gran base de dades sobre els artistes que van participar en la vida musical de les corts dels reis del Casal de Barcelona des de mitjan segle XIII fins a mitjan segle XV (1235-1435). Aquest repositori digital (més de 5.000 documents) ofereix informació inèdita sobre els llocs, les circumstàncies i el cost de l’entreteniment a la cort i a les ciutats, sobre l’estatus social i professional dels joglars, la seva especialització, els seus moviments, les seves relacions amb el poder i les xarxes de mecenatge i diplomàcia que sostenien la seva activitat. Això permetrà rellegir les poesies sobre el fons de noves dades històriques per tal d’afinar-ne l’edició i la interpretació, així com analitzar l’ús de la intertextualitat i dels diversos gèneres lírics per part dels autors i els intèrprets. Aquesta investigació forma part del projecte de recerca Ioculator seu mimus. Performing Music and Poetry in medieval Iberia (MiMus), finançat per l’European Research Council (ERC-CoG-2017-772762), que es desenvolupa a la Universitat de Barcelona (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Centre de Documentació Ramon Llull, IRCVM) des del setembre del 2018.

 

Sessione 8: Spazi valenziani, maiorchini e del ponente

 

  1. Àngel Cano Mateu(Universitat de València), El treball previ a El País Valenciano (1962), de Joan Fuster: la sèrie d’articles sobre el territori valencià al diari Jornada

 

El tòpic, potser accentuat pel mateix autor amb determinats comentaris («mai no he estat massa sensible als encants del paisatge: això és una de les moltes limitacions que em reconec», confessa en una entrada al Diari 1952-1960), diu que el paisatge no interessava a Joan Fuster. No obstant això, en un altre moment matisaque no és insensible al paisatge, però que li interessa més inspeccionar una ciutat o un lloc qualsevol on la mà de l’ésser humà hi haja intervingut, tant històricament com en la realitat present. Laprova més fefaent és, sens dubte, El País Valenciano, obra feta perencàrrec de l’editorial Destino, dins la col·lecció«Guías de España», publicada el 1962. La comanda, però, s’havia efectuat uns anys abans: segons conta el suecàen la introduccióde Viatge pel País Valencià, «el 1958, o potser el 1957». L’objectiu de la nostra comunicació és, doncs, analitzar el que considerem que fou el treball de camp previ, el qual veié la llum a través d’una sèrie d’articles que aparegueren al diari Jornada entre 1958 i 1961, on ja ens mostra les seues impressions en els viatges que realitzarà a diferents ciutats i indrets, com Xàtiva, Ontinyent, Elx o Sogorb, entre d’altres. En la nostra anàlisi intentarem comprovar com aprofità aquells materialsinicials, així com si hi ha diferències notables en el tractament de la informació i els possibles canvis derivats pel pas d’una publicació en premsa –en principi, fragmentària i independent– a la inclusió en una guia de viatges.

 

Nancy De Benedetto(Università di Bari), Lo spazio dell’attesa e un’isola nella letteratura del XX secolo

 

Ci si propone di esplorare le configurazioni dello spazio nella letteratura prodotta nell’isola di Maiorca tra il secolo scorso e il nuovo millennio. Da una parte si descrive un percorso circolare interno all’isola (Fuster y Mayans) ma anche esterno, nelle reinterpretazioni del toposdel ritorno e della ciclicità (Baltasar Porcel); dall’altra ci si inoltra in una dimensione in cui predomina l’orizzontalità e il tempo del percorso è sostituito da quello dell’attesa nello spazio chiuso del sanatorio (Blai Bonet) e dell’elegia (Llorenç Villalonga).

 

Maria Pertile(Centro Studi Famiglia Capponi, Firenze), Spazio, poesia, visione in “De Franja Pur. Breviari” di Àngel Jové

 

Nel prezioso volumetto De Franja Pur. Breviari,pubblicato nel 2000, l’artista catalano Àngel Jové (Lleida, 1940) ha raccolto le sue Polaroid del viaggio nella Frangia di Ponente compiuto insieme a Benet Rossell (Àger, 1937-Barcellona, 2016) e a Carles Hac Mor (Lleida, 1940-Sant Feliu de Guíxols, 2016) nel 1989. Un viaggio nella terra di confine tra Aragona e Catalogna, durato vari giorni, dal quale sono nate alcune opere d’arte in cui realtà e simbolo tornano a coincidere: si propone una lettura del testo poetico di Carles Hac Mor che accompagna le immagini e alcune riflessioni sui concetti di abbandono e di appartenenza rappresentati nel paesaggio e nel linguaggio di questo peculiare confine geografico e spirituale che è la Franja de Ponent.

 

17-17.30: Pausa

 

17:30-19

 

Sessione 9: Cartografia e identità

 

Ricard Giramé-Parareda(Universitat de Vic), Llorenç Soldevila(Universitat de Vic), Jordi Chumillas(Universitat de Vic), Joan Margarit i David Jou,Cartografies poètiques de Barcelona

 

David Jou, físic de formació i vocació, i Joan Margarit, arquitecte i catedràtic de Càlcul d’Estructures, són, sens dubte, dos dels poetes més polifacètics i prolífics, per temàtica i estil, de la poesia contemporània catalana. Han dedicat poemes a Barcelona de manera que han traçat un indubtable autoretrat de les seves relacions amb la ciutat al llarg dels anys. Un autoretrat que, alhora, és un dissecció moral de la seva trajectòria vital i de les múltiples transformacions que ha sofert la ciutat que, de manera molt camaleònica, ha anat esdevenint una altra que en el cas de Margarit li és prou irreconeixible, i en el de Jou, una ciutat que s’identifica amb els batecs de la modernitat i del cosmopolitisme. Tota aquesta peripècia poètica quedà reflectida en els textos A Barcelona(2004) de Jou i Barcelona amor final(2007) de Margarit. Serà a partir de les visions d’un i de les confessions biogràfiques de l’altre, que encapçalen les diferents mostres poètiques, que traçarem una cartografia de les intenses i indissolubles relacions, d’amor i d’odi, que s’han establert entre ambdós poetes i la ciutat. A vegades seran llocs prou coneguts i populars (aeroport, estació de França, Montjuïc, Palau de la Música, Port olímpic…); d’altres, espais i racons més personals (cases on han viscut, escenes i tocs costumistes a la Rambla i al metro…) a vegades més sòrdids. En definitiva, dues noves Odes a Barcelona, les més ambicioses per la seva extensió i fragmentàries i modernes per textura calidoscòpica amb què els poetes doten les seves visions entre romàntiques i realistes d’una metròpoli moderna complexa i fredament inhumana.

 

Maria-JosepBalsach(Universitat de Girona), Aurora Bertrana i el viatge al Marroc. Escriptura i fotografia

 

Aurora Bertrana, després del seu viatge a la Polinèsia, va publicar, l’any 1936, el seu llibre El Marroc sensual i fanàtic. L’obra, escrita en prosa i en primera persona, recull les impressions del viatge que va realitzar l’any 1935 al nord d’Àfrica, per estudiar la relació home-dona en la cultura musulmanai també els seus costums, la visió de les ciutats i la recepció de la cultura de l’Al-Maghrib. Aquest llibre representa una versió molt elaborada de la literatura de viatges de les dones europees a l’època. Aurora Bertrana deixa ben clar que és ella qui viatja, una dona amb un objectiu concret: escriure. Els estereotips pictòrics orientalistes, instal·lats en l’imaginari col·lectiu, exerceixen una influència decisiva en la seva escriptura. Aurora Bertrana va realitzar també tot un seguit de fotografies de gran valor documental -mai estudiades i conservades a la Biblioteca de la Universitat de Girona- que acompanyen els seus escrits i els seus articles publicats a la premsa de l’època. Aquesta comunicació presentarà una nova lectura del llibre de viatge   d’Aurora Bertrana  i la seva interpretació del Marroc “sensual i fanàtic” amb les seves imatges tant literàries com fotogràfiques.

 

Alexandre Bataller Català(Universitat de València), Llocs literaris, entre la identitat i la mediació: l’aportació de l’obra de Josep Piera a la creació d’un territori literari

 

La ciutat de Gandia i la seua comarca (la Safor) han experimentat en les darreres dècades un procés identitari d’historització i preservació dels seus llocs literaris (centrats principalment en els clàssics vinculats a la ciutat com ara Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, els Borja, etc., als quals sumaríem la llegenda de la Delicada de Gandia). Els llocs literaris han donat pas a marques per a la creació de rutes literàries, amb vocació turística o educativa, que esdevenen un poderós instrument de mediació literària. L’espai esdevé una forma de record on s’entrecreuen les coordenades espacials i temporals, base de processos d’identificació social capaços de generar memòria col·lectiva. A partir de la literatura de viatges autobiogràfica de Josep Piera, centrada en l’espai històric i cultural de la Mediterrània, explorem el concepte de viatge literari de l’autor, que combina literatura, geografia i memòria personal, en un mecanisme de retorn i comparació amb el seu territori íntim. Josep Piera viu en La Drova (la Safor), una vall de muntanya que mira el Mediterrani, un paisatge recreat en paraules que dialoga amb els seus desplaçaments (Grècia, Nàpols, Sicília, Marràqueix, Jerusalem, etc.) i on sempre torna. Considerem que la literatura de Josep Piera ha col·laborat en aquesta tasca de territorialització literària, creant un model literari de comarca a partir de les veus de la tradició literària. A més de tractar diverses mostres de la seua obra literària, esmentarem projectes educatius duts a terme amb estudiants de batxillerat, que inclouren la lectura de la seua obra i la visita al paisatge de l’escriptor.

 

Sessione 10: Spazi di frontiera e oltre

 

Andrea Nayelli Ruíz García(Universidad de Guadalajara, Messico), La presencia catalana y su reconocimiento cultural en Guadalajara.  La vinculación e intercambio cultural e identitario por medio de la lengua y cultura popular entre comunidades en contacto

 

A partir de 1937, tras pasar décadas y generaciones junto a ellas, la presencia catalana en México ha tenido un espacio y tiempo en el país. El arte, la educación, las letras, la historia, música, gastronomía y demás aspectos en México experimentaron la aportación cultural catalana. Varios destinos tuvieron dichas generaciones a lo largo de la extensión territorial del país. Sin duda, la Ciudad de México, Guadalajara y Mérida, con orfeones, centros y casas catalanas han sido escenario donde más ejemplificaciones se pueden tener sobre ello. Ubicándonos en la ciudad de Guadalajara, observando cómo se ha entretejido la comunidad catalana con el espacio, si la comunidad receptora, la mexicana, ha hecho o no vínculos con ella, de qué forma y si hay procesos de encuentros que doten de reconocimiento a la comunidad que, aunque lleve más de tres generaciones presente en Guadalajara, conserva, reproduce y trasmite a sus nuevas generaciones elementos identitarios que le caracterizan reflejados en tradiciones, lengua, formas o autodenominación respecto a su cultura. Una conjunción de identidad con la mexicanidad adoptada. Siendo México el espacio geográfico que describe un proceso de reterritorialización y construcción de una comunidad transnacional. La observación y descripción desde una perspectiva antropológica sobre la función de la lengua y costumbres o cultural popular catalanas reproducidas en Guadalajara como herramienta de contacto, transmisión y vinculación cultural entre comunidades culturales, generaciones o roles sociales son el objetivo de esta investigación.

 

Marc Sogues(Universitat de Girona), La punyalada de Marià Vayreda: una novel·la a la frontera

 

Si situem damunt del mapa els topònims de La punyaladade Marià Vayreda ens adonarem ràpidament que es distribueixen entre els dos costats de la frontera administrativa que separa el Principat de la Catalunya del Nord. La present comunicació plantejarà la hipòtesi que l’elecció d’aquest espai geogràfic fronterer com a escenari de la narració, lluny de ser casual, és un dels elements que revela l’existència de tot un plantejament literari més de fons, que amara els diferents nivells compositius de la novel·la; un plantejament que cal qualificar de fronterer, en el sentit que s’articula sobre allò que se sol anomenar la paradoxa de la frontera, que és la d’unir allò que separa. Des d’aquest plantejament, Vayreda basteix un món en el qual els elements contraris, sense deixar de ser-ho, no són percebuts en termes d’oposició, perquè conviuen i s’integren dins una mateixa realitat que s’afirma i és nega a ella mateixa al mateix temps. És la realitat d’ un territori, el de l’Alta Garrotxa, situat entre dos estats però que no forma part efectiva de cap dels dos perquè viu al marge de la llei de totes dues administracions; és la realitat d’un paisatge on la naturalesa prístina i exuberant s’alterna amb els espais degradats per l’acció intensiva d’artigaires i carboners; d’ un temps –el final de la segona carlinada– a cavall de l’antic règim i el nou ordre liberal; d’uns personatges entre dues cultures (la francesa i la catalana), que són (i no són) la mateixa, i que transiten constantment entre la legalitat (dels traginers) i la il·legalitat (dels contrabandistes i els trabucaires), entre el seny i la bogeria (l’Albert), entre la realitat i el mite (l’Ivo i els trabucaires). Partint de l’anàlisi de tots aquests aspectes, l’objectiu de la comunicació serà mostrar com aquest plantejament fronterer és un delsprincipals encerts de la novel·la, perquèpermet a Vayreda bastir una visió de la realitat ambigua i complexa, plena de clarobscurs i semànticament molt productiva.

 

Annabel Gràcia i Damas(Universitat de Girona), La representació social de la llengua catalana en territoris perifèrics occidentals

 

Parlar de la llengua, com a concepte general, sovint té unes implicacions normatives i/o estandarditzadores per l’usuari no especialitzat, sobretot relacionades amb els tan poc encertats qualificatius correcte – incorrecte, que són fruit en gran mesura de l’aprenentage de l’escriptura. Però una llengua, entesa com el conjunt d’idiolectes, subdialectes i dialectes que empra una comunitat de parlants, esdevé un element central de la identitat d’una col·lectivitat en tant que representació construïda. En efecte, tots ens representem la nostra llengua d’una manera o altra, però sempre en el marc de la col·lectivitat, dels espais de relaciógrupals i sobretot del pensament col·lectiu. Ara bé, aquesta imatge mental pot veure’s afectada segons la proximitat o la llunyania que presenten els parlars respecte al nucli a partir del qual es contrueix l’estàndard i per tant també respecte a una major o menor representació formal o normativa en aquest model lingüístic. Sota un propòsit global basat en l’interès per conèixer de primera mà com viuen els parlants de territoris fronterers la relació entre els diferents dialectes locals –perifèrics– i el dialecte supralocal –l’estàndard–, ens proposem en aquesta ocasió contraposar la imatge social de la llengua en dos poblacions perifèriques occidentals, com són Lleida i Menàrguens. D’aquesta manera, podrem esbrinar com pot influir a l’hora de concebre una mateixa llengua la mida dels municipis estudiats i, consegüentment, els models d’organització social humans. Per fer-ho, comptem amb un elaborat treball de camp basat en qüestionaris oberts, que ens ha permès obtenir informació “discursiva” a partir de la tècnica coneguda com associació lliure de paraules.

 

Venerdì 30 novembre

 

9-10:30

 

Sessione 11: Viaggio in Catalogna

 

Lídia Carol Geronès(Università di Verona), Stefan Zweig i Catalunya: Estelrich, Dalí i un viatge a Montserrat

 

Tenint en compte el tema d’aquest congrés, que gira entorn a com es narren viatges, espais i llocs (extra)ordinaris, aquesta comunicació vol presentar algunes connexions -potser poc conegudes i no gaire estudiades- entre Stefan Zweig i Catalunya, partint, precisament, del viatge que l’escriptor austríac va fer a inicis del segle XX a Montserrat narrat per ell mateix en un breu però dens article de viatges. El lligam discret però directe de Zweig amb Catalunya, també s’intentarà exposar d’una banda, mitjançant la recepció de la seva obra, ja que les editorials que el van començar a traduir (a l’espanyol i al català) eren i són catalanes; i, de l’altra, a través de la coneixença personal que Zweig va fer amb l’escriptor i ideòleg nacionalista, Joan Estelrich, i el pintor, Salvador Dalí. A partir de la reconstrucció d’aquestes relacions creiem que pugui emergir el lligam geogràfic i cultural entre Catalunya i l’escriptor mitteleuropeu, encara avui molt traduït al català.

 

Enric Bou(Università Ca’ Foscari Venezia), Fronteres i noves identitats. A propòsit de Francesc Serés, La pell de la frontera

 

En aquesta comunicació vull presentar una cartografia de les entranyes de les noves identitats –des de la perspectiva de la vida quotidiana– que s’han desenvolupat en els últims 15 anys. El llibre de Francesc Serés La pell de la fronteraserveix com a motiu inicial, però l’exploració es perllonga en altres àmbits i mitjans: cinema, art. En aquest llibre i en altres obres s’endevinen els moviments migratoris a les terres de Ponent i de la Franja i a la resta de Catalunya, el País Valencià i les Illes. El nou paisatge és format per persones que fugen  de situacions de fam i de misèria, de guerres i violències i generen situacions de conflicte en forma de rebuig, xoc cultural i, més, xenofòbia o classisme. El meu treball s’emmarcarà en les recerques sobre superdiversitat de Vertovec (2007), sobre identitat europea d’Eduardo Lourenço (2001) i la constitució de la vida quotidiana de Highmore (2000).

 

Sessione 12: Cinema e TV

 

Toni Maestre Brotons(Universitat d’Alacant) – Pau Obrador Pons (Northumbria University), La platja en el cinema català

 

La platja és l’espai turístic i de lleure més important del nostre país. Tanmateix, roman invisible als estudis culturals, molt més preocupats per les geografies urbanes i rurals. La invisibilitat de la platja no és només el fruit d’una manca de recerca, sinó sobretot de la incapacitat teòrica per donar sentir a un espai ambigu i liminal. En resposta a aquesta mancança, aquesta comunicació analitza la representació de la platja dins el cinema català. Ens basem concretament en dues pel·lícules: Kràmpack(Cesc Gay, 1999) i Núvols d’estiu(Felipe Vega, 2008). Ens interessa explorar dos aspectes generals: l’espai i la sexualitat. En aquest sentit, la platja apareix en els films com un lloc liminar, tant en oposició a la centralitat que la ciutat ocupa en la societat contemporània, com a l’hegemonia de l’heterosexualitat i la família i el matrimoni (ja que dona peu a sexualitats queeri aventures extramatrimonials). Aquesta liminaritat, a més, s’associa a l’eventualitat, ja que la platja no és un indret de residència permanent, sinó que sovint implica només un parèntesi en la vida diària. Ens interessa també el caràcter lúdic, material i sensual de la platja, que desafia la lògica visual i distant de la mirada turística. La vinculació de la platja a la infantesa, el cos i els sentits és especialment visible a Kràmpack, protagonitzada per adolescents, en la qual s’observa el joc de la seducció que practiquen els personatges. Concebem aquesta comunicació com una primera aproximació a una línia de recerca que s’haurà de desenvolupar en el futur per a abordar l’objecte d’estudi amb tota la complexitat que exigeix.

 

ValentinaRipa(Università di Salerno), Sguardi catalani per la trasformazione della realtà. La cinematografia di Jordi Oriola Folch

 

Nel contesto catalano, ricco di cinema politico (dal cinema della memoria a quello legato strettamente alle lotte sociali contemporanee o che partecipa del procésindependentista) si è bene inserito da alcuni anni il lavoro di Jordi Oriola Folch, fondatore, nel 2005, della produttrice Transforma Films. Le sue produzioni, costituite nella maggior parte da documentari, sono accessibili mediante la piattaforma Creative Commons e sono state spesso commissionate da ONG e promosse anche da istituzioni catalane. Lo sguardo di Jordi Oriola spazia dal suo luogo di origine (Amnèsia; La filla d’un idealista) al resto del mondo (El Salvador, 28 años después; Fusells o pintades. La lluita noviolenta del poble Saharahui; At the Syrian borders) ed è sul suo punto di vista di catalano independentista, nonviolento, attivista per i diritti umani che ci si soffermerà in questo contributo: sul punto di vista sul mondo (America Latina, Africa, Europa) che esprimono i suoi film, sul legame di questa produzione artistica con la società catalana e con quella internazionale.

 

Silvia Grassi(Università di Torino), Un viaggio metaforico fra identità in conflitto: Un’analisi delle metafore nella serie Gran Nord

 

Questa comunicazione ha come obiettivo analizzare le metafore costruite nel primo episodio della serie televisiva Gran Nord, trasmessa da TV3 in prima serata (2012-2013). Questa serie narra del viaggio intrapreso da Anna, agente dei Mossos D’Esquadra, da Barcellona al paesino d’origine, Nord, che si trova al confine con la Francia. Si tratta di un viaggio metaforico, che porterà Anna a rimettere in discussione vari aspetti della sua identità. Analizzando le metafore costruite nel primo episodio della serie, il mio obiettivo è quello di decostruire i significati ideologici costruiti attraverso i protagonisti ed i luoghi che costituiscono l’universo della serie. Per raggiungere questo obiettivo utilizzerò il metodo “Conceptual Metaphor Theory” (CMT) che permette di svelare come il viaggio personale di Anna sia in realtà un viaggio metaforico tra identità (apparentemente) in conflitto, allegoria di processi attualmente in evoluzione in Catalogna.

 

Sessione 13: Geografie del Rinascimento e del Barocco II

 

AnnaGarcia Busquets(Universitat de Girona), Consideracions sobre el Cicle de Montjuïc de Francesc Fontanella

 

Francesc Fontanella (1622-1681) va compondre cinc poemes dedicats a la muntanya de Montjuïc: «Astre que en la nit opaca», «Ve la nit i de baieta», «Excelsíssima muntanya», «Coronades d’esperances» i «Torre excelsa, alta atalaia», aquest darrer provinent del Panegíric a Pau Claris. Es tracta d’un conjunt de composicions de l’època de la Guerra dels Segadors amb clares referències a un espai geogràfic concret —Montjuïc, escenari de nombroses batalles a més de la del 26 de gener de 1641— i a la situació bèl·lica que visquéFontanella en primera persona; el poeta barroc exercídiversos càrrecs militars durant el conflicte, com ara sergent major i governador de l’artilleria de Barcelona.El nostre objectiu és analitzar les peces del Cicle de Montjuïc i situar-les en el context de la cruïlla de 1640 i els anys immediatament posteriors. L’estudi comprèn l’edició crítica dels textos, l’anàlisi de les fonts i la seva inserció en el marc de la poesia civil d’aquest autor barroc.

 

VicentVidal(Universitat d’Alacant), L’espai local i comarcal en els reculls folklòrics valencians de tipus acadèmic

 

En la cultura catalana, la recol·lecciódel folklore d’una localitat o d’una zona geogràfica específica es va iniciar amb Ethologia de Blanes (1886), de Josep Cortils i Vieta. La concreció de l’espai en la recol·lecciófolklòrica marcava un pas cap a la sistematització i la delimitació de la recerca i, per tant, era un graó més en la constitució del folklore com a disciplina autònoma respecte dels estudis literaris. Al País Valencià, el primer recull d’aquestes característiques és Còses de la meua tèrra(1912), de Francesc Martínez i Martínez, plantejat com una miscel·lània folklòrica específicament localitzada a Altea i la Marina. Des d’aquest moment, els folkloristes valencians comencen a entendre la importància de la delimitaciógeogràfica en la recol·lecció folklòrica o, si més no, de la referència al context local o comarcal en qualsevol aplec. En aquest sentit, amb el temps, l’espai esdevé el punt de partida principal dels reculls folklòrics —més que no pas la llengua, el tipus d’informants o, en molts casos, el tipus de materials folklòrics recollits—; condiciona, entre altres qüestions, el contingut del recull, l’extensió de la recerca, les conclusions, la recepció de les publicacions i fins i tot la projecció de la identitat. L’objectiu d’aquesta comunicació és analitzar els reculls folklòrics valencians que tenen un enfocament més acadèmic (especialment, Roig & Roig, 1990; Limorti & Quintana, 1998; Guardiola & Beltran, 2005; i Esteve, 2016) per observar en quina mesura el marc espacial i geogràfic local i comarcal delimita, condiciona o repercuteix en la recerca i en els resultats.

 

StefaniaBuosi Moncunill(Universitat de Barcelona), Il Testamentum pseudolul·liàen un manuscrit inèdit catalàdel segle XVI

 

Ens proposem presentar el projecte de recerca de la tesi doctoral en curs (estat de la qüestió i novetats possibles), que inclou l’edició i el comentari d’una part dels textos copiats en un manuscrit en català inèdit del segle XVI, conservat a la Bibliotehèque nationale de France, a París (ms. Esp. 289). Es tracta d’un treball d’edició del text en vulgar i d’anàlisi filològica, a partir de la informació obtinguda de les noticies derivades de l’estudi del manuscrit i dels arxius històrics catalans. Aquest manuscrit conté una traducció catalana del Testamentum, el més antic dels textos alquímics falsament atribuïts a Ramon Llull. D’acord amb l’edició de Pereira i Spaggiari (1999), l’original d’aquesta obra és de la primera meitat del segle XIV, escrit en llatí, probablement a Anglaterra, per un autor d’origen català i de formació mèdica. El manuscrit objecte de la recerca és, aparentement, autògraf d’un cert Jaume Mas, “de la vila de Bagà” (Berguedà) i, més tard, un Joan Josep Vela hi va agregar material addicional. Ara bé, no està clar si Jaume Mas és el traductor català dels textos llatins originals dels que conté, tal com s’ha suposat, o, com Vela, només un copista del manuscrit. Es pensa que es pot obtenir, del treball lingüístic i filològic sobre el manuscrit, una informació útil per aclarir també alguns problemes de la transmissió de l’obra en català. A més, el treball planteja la catalogació i l’estudi del vocabulari especialitzat de l’alquímia en català antic: l’autor utilitza vocables del lèxic comú i del lèxic mèdic amb diferents significats o termes inusuals amb significats esotèrics, reservats per a deixebles o iniciats. El vocabulari tècnic de l’alquímia és pràcticament absent dels diccionaris històrics de la llengua catalana (DCVB, Faraudo).

 

10:30-11: Pausa

 

11-12:30

 

Sessione 14: Spazialità, identità e letterature I

 

Adolf Piquer(Universitat Jaume I), L’espai de l’escola en la narrativa catalana actual

 

Els treballs de Robert Tally (2014) aporten a la geocrítica un concepte com és el de topofrènia, aplicable a aquells elements que determinen emocionalment la cartografia literària dels autors. Els estudis sobre la narrativa catalana produïda en els darrers cinquanta anys (Piquer, 1993) han incidit en la importància de l’educació sentimental i en el paper que l’educació va tenir per a aquells que van viure la infantesa lligada al franquisme. La concepció de l’escola com un espai resclosit, projecció de l’Estat dictatorial, esdevé un referent d’interès cabdal en analitzar el tarannà emocional d’aquest punt d’encontre entre la innocència i la repressió. La coincidència de dues cultures —una cultura repressora i una altra de reprimida— nodreix la idea d’un conflicte situat en un espai físic, dins del qual la jerarquia militar i religiosa es projecta (Foucault, 1975).

Un repàs per la visió que els escriptors catalans tenen de l’educació, de la seua infantesa, dels confrontaments ideològics i de les imposicions d’un context sociopolític que retroalimentava un pensament doxal (Angenot, 2010), ens acosta al valor que l’espai estudiat assoleix en relació amb una època concreta de la nostra literatura.

 

Adéla Koťátková(Universitat Jaume I), Factors espacials de la identitat dels malalts en els casos clínics

 

El cas clínic (CC) és un gènere especialitzat amb finalitats didàctiques i de recerca, en el qual un professional de la salut narra les experiències clíniques d’un o diversos pacients. És, doncs, un tipus de relat que contribueix a la construcció de les identitats del personal sanitari, sobretot dins de les seves comunitats professionals. Però aquests relats també basteixen una certa identitat dels malalts. Com en tota narració, als CC trobem uns personatges, uns esdeveniments que protagonitzen aquests i que els afecten i també uns espais on es desenvolupen. Tanmateix, a diferència de qualsevol text literari (però tenint en compte que pot haver-hi una osmosi entre els diversos tipus de discurs, sense excloure’n el literari), els CC es presenten com un instrument científic i, en aquest sentit, poden tendir a adoptar un estil tècnici, per tant, a limitar els detalls identitaris i espacials al mínim necessari per entendre la malaltia i les teràpies aplicades.En català trobem bons exemples de CC en sectors com la neurologia o l’atenció als pacients amb síndrome de Down. Veurem quin tractament hi té l’espai i com es relaciona amb la identitat del pacient.

 

Vicent Salvador(Universitat Jaume I), Borja Papai l’espai romà

 

Borja Papaés probablement l’obra de ficció més reeixida de l’escriptor valencià Joan F. Mira, una novel·la històrica que situa la major part del seu relat en la Roma dels anys del pontificat de Roderic de Borja, Alexandre VI: un conjunt tempoespacial ben caracteritzat –un cronotop, al capdavall– que determina el marc de l’acció contada en les memòries escrites per Roderic a les darreries de la vida. La Roma de l’època, comparada i contrastada amb la València dels mateixos anys, assoleix en la novel·la un valor simbòlic i un protagonisme molt allunyat de la mera funció d’escenari dels fets. Es converteix, a través de l’escriptura del narrador, en la representació del poder que el papa Borja ambiciona i que ha anat edificant al llarg dels anys: una monarquia no hereditària però fortament sostinguda en funció de llaços de fidelitat i complicitat estretament familiars. La Roma històrica que va sent dissenyada progressivament pel papa/rei, esdevé així la casa pairal de la nissaga però amb un caràcter urbà, aristocràtic i cosmopolita, constituïda en emblema de l’ambició d’una estirp, la seua marca d’origen i el seu somni de futur. Ara bé, ultra això, l’escriptura d’aquestes memòries papals brolla d’un lloc més íntim: una cambra on Roderic, l’home, fa el muntatge de les escenes que rememora, tot bastint la seua identitat personal com a papa i com a pare. El retrovisor esdevé així l’espill total, l’heterotopia on el narrador construeix per mitjà de l’escriptura una autoimatge legitimadora.

 

Lluís Meseguer(Universitat Jaume I), Venècia amb Mariano Fortuny

 

Amb l’obrade Mariano Fortuny Madrazo, Venècia representa, ancorada en la primera meitat del segle XX, un espai de manifestació de la identitat, la creació i la ciutat, en la construcció de la societat contemporània. Així, en la concepció complexa de les experiències i les relacions entre individu i ciutat; en la polifonia creativa –dialèctica amb la idea de gesamtkunstwerk, representada per Wagner per a l’òpera moderna des de Tristany i Isolda; o del connubio delle arti, tal com el formulà D’Annunzio, abans i després de Francesca da Rimini. Tres paràmetres configuren la construcció de la Venècia de Fortuny: (a) el fonament biogràfic (inter)nacional, a partir de les ciutats de Marià Fortuny i Marsal i la família de Cecilia de Madrazo, especialment Coco de Madrazo, a Reus, Granada, Roma, París i Venècia; i la relació amb Henriette Nigrin; (b) les transformacions de Venècia entre finals del XIX i el final de Mussolini, l’evolució de la dialèctica entre la vida social popular, especialment del barri de la Giudecca, i la residència de figures internacionals de l’art, la literatura, i els testimoniatges; (c) la creativitat interdisciplinària de Marià Fortuny, internacionalista i intercultural, especialment en el camp del disseny de vestuari, luminotècnia i fotografia, aplicat a la lleialtat artesana del Veneto –i a la memòria personal-, a la comercialitat, a la vida cívica i quotidiana, i alhora, expandint el seu “classicisme modern” a les altres ciutats més pròximes en la configuració de la societat contemporània, com les cosmòpolis de París, Berlín, Nova York o Barcelona. L’anàlisi d’aquesta Venècia –Venècies– es fonamenta en el filtratge de l’obra de Pere Gimferrer, Fortuny(1983), i en l’òpera contemporània Fortuny Venise(2009, estrenada a Reus), de Diego dall’Osto i librettode Lluís Meseguer. Tanmateix, com en tals obres es comprova, la Venècia catalana i hispànica dialoga amb els textos literaris, dramàtics i artístics d’Adolphe Appia i Max Reinhardt, D’Annunzio, Proust i Reynaldo Hahn, Orson Wells, i l’acció socioeconòmica de la comtessa de Béarn, Luisa Casati, Peggy Guggenheim, o Samir Riad.

 

Sessione 15: Cammini letterari

 

Emili Samper Prunera(Universitat Rovira i Virgili), Ciutats que parlen: la ruta «Espais llegendaris de Tarragona»

 

L’aparició de les rutes literàries respon a l’objectiu de conèixer el llegat literari d’un autor ubicat en el seu context natural ja que, en resseguir les seves petjades literàries i desplaçar-se al lloc dels fets, es produeix un diàleg amb ell i amb el seu context. La gestió del patrimoni literari ens permet apropar-nos a aquest univers creatiu i personal de l’autor i a entendre millor la seva obra (Munmany 2017). Dins la tipologia diverses de rutes literàries, n’hi ha que se circumscriuen a un espai concret però que ofereixen diferents veus que l’expliquen (Sunyer 2015). Les rutes basades en textos procedents de l’oralitat en són una bona mostra. Aquesta comunicació presenta l’experiència d’una d’aquestes rutes titulada «Espais llegendaris de Tarragona» celebrada l’any 2017. Dissenyada a partir del recull Llegendes de Tarragona(Samper 2014), la ruta ofereix la visita a cinc espais emblemàtics de la ciutat que han estat escenari d’una llegenda. En cadascun d’ells es relaciona el lloc visitat amb el relat tot presentant diverses tipologies de narració i dramatització. L’activitat s’emmarca dins la cinquena edició de «La ciutat a cau d’orella» (Guirro/Pujol/Ventura), un cicle organitzat per la Conselleria de Joventut de l’Ajuntament de Tarragona, la Biblioteca Pública, l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili i l’Escola de Lletres. Adreçat especialment a un públic jove, el cicle parteix de la història oral per oferir un seguit de propostes que conjuguen la promoció d’hàbits saludables, l’educació i el desenvolupament, el lleure educatiu, la cohesió social, la participació, la creativitat i la divulgació cultural, fet que ha propiciat el seu reconeixement amb la distinció de Bona pràctica en Polítiques de Joventut per la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya.

 

Joan MarcRamos Sabaté(INS Premià de Mar i Universitat de Barcelona)– Maria del Mar Olivé Ribas (INS Premià de Mar), Viladrau, un entorn poètic, una ruta literària per observar l’espai des de diferents punts de vista.

 

Aquesta ruta literària pretén unir dos poetes que tenen un vincle profund amb el poble de Viladrau: Jaume Bofill i Mates, àlies Guerau de Liost (1878-1933), i Marià Manent i Cisa (1898-1989). La intenció és fer un maridatge amb textos del Vel de Maia de Manent i La muntanya d’ametistes, Primeres poesies, Poemes inèdits, Selvatana amor i Proses-Articles de Bofill. El fil conductor de la proposta és la geografia de Viladrau, entesa com un espai natural que incorpora la petjada humana. Aquest poble del Montseny combina un paisatge natural atemporal amb una petjada humana històrica. Bofill i Mates centra la seva mirada en la primera d’aquestes dimensions, mentre que el dietari Vel de Maia , de Manent, actualitza aquesta realitat física en un moment històric molt concret i molt especial: la Guerra Civil espanyola. Aquest contrast hauria de contribuir a fomentar una lectura complementària sobre les diverses mirades que ofereix el paisatge viladrauenc:

  1. a) La mirada sobre la naturalesa i la riquesa de la flora del Montseny.
  2. b) La mirada artística a través de les diverses arts amb què s’ha representat l’espai.
  3. c) La mirada social que mostra els diferents tipus d’ocupació de l’espai que hi ha hagut al llarg del temps, des de l’explotació dels recursos naturals fins a l’ocupació turística.
  4. d) La mirada literària, mitjançant les diverses llegendes i tradicions ancestrals i les construccions literàries que n’ha fet la literatura canònica.

És justament aquest objectiu integrador el que ens ha conduït a confegir una ruta literària didàctica adreçada a l’alumnat de secundària, tot potenciant el paper actiu de l’aprenent, de manera que se’l convida a rumiar, repensar i construir el seu propi coneixement, i, finalment, a recollir-lo en un espai web compartit: Viladrau, un entorn poètic.

 

Carme Oriol(Universitat Rovira i Virgili), Tradicions i llegendes aplegades per Cèsar Martinell: una recreació literària d’espais històrics i arquitectònics de Valls i els seus voltants

 

L’arquitecte Cèsar Martinell (Valls 1888 – Barcelona 1973) va dedicar uns anys de la seva vida a l’arreplega de tradicions i llegendes de la seva ciutat natal, Valls, i d’alguns pobles del voltant. El seu interès per la literatura popular es va produir en els inicis de la seva activitat com a arquitecte i es va concretar en la realització de dos reculls que són molt poc coneguts. El primer, Tradicions vallenques, va ser un treball premiat en el certamen públic celebrat a Valls l’any 1921 i es va publicar en forma de llibre l’any 1922 a Valls. El segon, Tradicions i llegendes de la ciutat de Valls,va ser premiat l’any 1926 en el tercer concurs del Llegendari Català impulsat pel mecenes Rafael Patxot i Jubert. Aquest segon treball no es va arribar a publicar i actualment forma part del fons de materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. La present comunicació estudiarà la importància que pren l’espai en uns relats de base tradicional, però que han estat explicats i comentats des de la mirada d’un arquitecte. Els relats s’ubiquen en espais històrics i arquitectònics de la ciutat de Valls i els seus voltants, com són esglésies, carrers, masos, castells, torres, fonts, creus de terme, coves, etc. i, per tant, permeten posar en relació el patrimoni literari i el material.

 

  1. Carme Bernal(Universitat de Vic), Tormenta de llampecs a la ciutat graciosa. Itinerari d’escriptors catalans a Florència

 

Diversos punts emblemàtics de la ciutat de Florència inspiraren autors catalans, com ara Carles Riba, Josep Pla, Agustí Bartra, Tomàs Garcés, Joan Maragall, M. Àngels Anglada o Andreu Febrer, entre altres. L’itinerari el·líptic parteix de la capella de Beatrice Portinari i el Ponte Santa Trinita al Lung’Arno, segueix cap al palau Pitti, la Biblioteca Nazionale Centrale i, en ascens, fins a la basílica de San Miniato al Monte. Dins aquest conjunt de geografies literàries, els textos dels escriptors catalans deixen entreveure el punt d’emoció que els inspiraren: el goig del viatger, el dolor de l’amor, la frisança de l’exili, l’admiració i la sorpresa dels ulls joves.[1]La comunicació, ultra la descripció de l’itinerari o ruta, se centrarà en els motius d’escriptura dels autors catalans sobre la ciutat de Florència.

 

Sessione 16: Cartografare la mediazione letteraria catalana

 

Ventsislav Ikoff(Universitat Pompeu Fabra), Mapes de la Modernitat Catalana. Mediadors Culturals i Xarxes Literàries (1908-1939)

 

En el marc del projecte MapModern- Mapping Hispanic Modernity, aquesta presentació vol contribuir a la reflexió sobre com podem utilitzar eines i mètodes digitals en benefici de l’estudi de la història cultural i literària d’una forma innovadora però també historiogràfica. En concret, aquesta comunicació vol analitzar les xarxes literàries i interculturals d’un grup de mediadors culturals catalans de la primera meitat del segle vint que van establir nombroses relacions a través dels seus intercanvis amb organitzacions internacionals, revistes o altres activitats com la traducció i la ressenya de llibres, o la seva participació en esdeveniments culturals internacionals. L’anàlisi de les seves xarxes i de la mobilitat d’idees i persones pot modificar algunes assumpcions compartides i mostrar transferències que van passar per diferents canals i no necessàriament Londres, París o Berlín. Així, l’estudi de la migració d’idees i persones pot oferir una nova fotografia que permeti cartografiar grups cosmopolites i altres associacions més enllà de les fronteres europees. Per poder-ho dur a terme, aquesta comunicació presentarà alguns dels resultats obtinguts de la visualització de xarxes socials històriques i de mapes geoespacials constituits amb un entorn de recerca virtual, com el que permet crear l’aplicació holandesa Nodegoat. L’aplicació de mètodes computacionals (machine learning, datamining, etc.) a l’estudi dels mediadors culturals catalans i de les seves xarxes interculturals permetrà revisitar el paper d’aquests agents en el desenvolupament de la modernitat internacional de la primera meitat del segle xxi podrà qüestionar o modificar assumpcions sobre el valor literari, les institucions o la posició d’aquests productors culturals en l’espai internacional.

 

Diana Roig Sanz(Investigadora Ramón y Cajal, Universitat Oberta de Catalunya- Visiting Scholar, Oxford Internet Institute), L’ús de big dataen l’estudi de la circulació del llibre i les seves xarxes editorials

 

Aquesta recerca s’insereix en el projecte Trad-Data, finançat per la Fundació del BBVA, i té l’objectiu d’estudiar de manera sistemàtica la circulació i el mercat del llibre traduït en l’àmbit hispànic entre 1900 i 1945. L’estudi vol utilitzar l’evidència material de milers de títols publicats des de i cap al castellà i de traduccions disperses a les revistes literàries i culturals més importants de l’època per analitzar en profunditat el mercat del llibre a Espanya i Amèrica Llatina a la primera meitat del segle XX. L’objectiu és revisar els estudis existents sobre la història de la traducció i l’edició amb dades quantitatives que puguin revisar, matisar o qüestionar la suposada posició perifèrica de la modernitat hispànica, que la bibliografia existent continua assenyalant. En aquest sentit, aquesta comunicació presentarà els primers resultats d’aquesta recerca amb un èmfasi especial en la traducció de llibres cap al català i en la identificació i descripció dels mediadors que van participar en aquest procés (traductors, editors, llibreters, etc.). Igualment, la proposta vol explicar la metodologia que ha fet servir i com s’apropia d’eines digitals i bigdataper quantificar, visualitzar i analitzar a gran escala el mercat del llibre traduït. Per exemple, el procés que ha seguit per automatitzar i extreure macrodades dels catàlegs de WorldCat, la Biblioteca Nacional de Catalunya o la Biblioteca Nacional d’Espanya. Finalment, aquesta proposta presentarà alguns dels problemes metodològics que sorgeixen en aquest tipus d’anàlisi, així com possibles solucions o reptes de futur.

 

Gabriella Gavagnin(Universitat de Barcelona), Cultura italiana e cultura germanica sul palcoscenico del Conferentia Club

 

Le attività organizzate dal Conferentia Club nella Barcellona degli anni trenta allo scopo di modernizzare la vita culturale della città attraverso programmi di conferenze furono caratterizzate da una dimensione internazionale di grande respiro. Un fitto catalogo di personalità del mondo della letteratura e dell’accademia, dell’arte e dello spettacolo, di istituzioni sociali e politiche, dà testimonianza di una vivacità di scambi intellettuali, senza precedenti per intensità e continuità, di cui furono ben consapevoli gli ambienti dell’epoca. La scelta dei conferenzieri invitati a partecipare ai corsi programmati dal Conferentia Club si muoveva nel difficile equilibrio tra un progetto ambizioso, volutamente plurale, e le esigenze pragmatiche di rispondere attraverso un genere di alta divulgazione orale alle aspettative di un pubblico composito ma in cui predominavano determinati settori sociali. Scopo di questa relazione è innanzitutto quello di definire e rappresentare attraverso mappe geospaziali e reti sociali ottenute attraverso l’applicazione digitale Nodegoat la presenza e la consistenza di due aree linguistico-culturali che ebbero uno spazio significativo per varietà di ambiti tematici rappresentati, per diversità di profili biografici e per continuità nel tempo: quella italiana e quella germanica. Ed in secondo luogo, quello di valorare e analizzare la partecipazione di tali aree in termini relativi, alla luce di un inventario esaustivo di tutte le conferenze che furono organizzate in quegli anni per i soci del Conferentia Club.

 

SimonaŠkrabec(PEN International) – Jaume Subirana (Universitat Oberta de Catalunya), Escriptors, diplomàtics i activistes: el PEN Català com a pedrera de mediadors literaris

 

A partir dels casos dels fundadors i promotors del PEN Català, així com dels delegats de l’entitat als diversos congressos internacionals, juntament amb les aportacions de teòrics de la cultura com Even-Zohar o Doris Sommer, aspirem a caracteritzar i a dibuixar el perfil dels mediadors literaris catalans del gran moment d’efervescència cultural que representaren els anys vint i trenta del segle passat.

 

12:30-14: Pausa pranzo

 

14-15:30

 

Sessione 17: Barcellona e Maiorca

 

MarMañes Bordes(Christian-Albrechts-Universität zu Kiel), Pigmalióde Joan Oliver: de Covent Garden al Palau de la Música

 

Pygmalion, una de les obres cabdals de G.B. Shaw, representa per als traductors un repte que va més enllà del nivell purament lingüístic. La comèdia de Shaw suposa una dura crítica al model social de la Gran Bretanya, en què el dialecte dels parlants no només en delata l’origen geogràfic, sinó també l’estrat social, motiu pel qual, en una societat tan rígida com la de l’Anglaterra victoriana, l’ascens social era pràcticament impossible.

Amb la traducció al català, Joan Oliver opta per traslladar l’acció del Londres de començaments del segle XX a la Barcelona dels anys 50, però aquesta decisió implica una sèrie d’adaptacions socioculturals (la que fan que la versió oliveriana es llegeixi com un original. A més, cal tenir present que l’autor no parteix directament del text en anglès, sinó que es recolza en versions en castellà i en francès. En el marc de la tesi doctoral, vam analitzar quins són aquests canvis, els motius pels quals adopta solucions traductores concretes i el nivell de proximitat o de distància de l’adaptació catalana respecte de l’anglès i l’efecte que aquestes modificacions tenen per al públic receptor.

 

SaraAntoniazzi(Università Ca’ Foscari Venezia), Singin’ Barcelona: la ciutat a les cançons (1978-2014)

 

Des dels seus orígens la música popular ha estat lligada a l’espai urbà, tant pel que fa a la seva producció i al seu consum com pel que fa al ús que ha fet de la ciutat per articular discursos (Cohen; Viñuela). Hi ha diverses maneres d’estudiar la representació de l’espai urbà en la música popular: des dels títols i les lletres de les cançons que es refereixen a una ciutat (textscape), passant per la presència a les cançons de sons, sorolls, accents i dialectes que remeten a un paisatge urbà concret (soundscape), fins a arribar a la representació visual explícita de la ciutat a les cobertes dels discos i als videoclips(landscape) (Bottà). A partir d’aquests elements, em proposo indagar com la música popular ha representat Barcelona durant els anys que van de la restauració de la democràcia fins avui. D’una banda, analitzaré com la música ha reflectit la transformació de la fesomia urbana i de l’imatge de la capital catalana arran de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992; de l’altra, estudiaré com la música ha estat utilitzada pel poder municipal per crear consens al voltant d’un projecte específic de ciutat i, més recentment, com a instrument de màrqueting per promocionar Barcelona en el mercat global.

 

Caterina Valriu(Universitat de les Illes Balears), Cartografia de meravelles: l’espai llegendari a l’illa de Mallorca

 

Si la rondalla sempre es presenta al receptor com un relat imaginari, podem dir que la llegenda se sol presentar en un to de veridicitat, que es manifesta en la concreció dels espais on discorre i en altres marques textuals de menor importància. Generalment, les llegendes se situen en un indret concret i les característiques físiques d’aquest lloc són bàsiques en la construcció del relat i en la seva pervivència, la qual cosa no impedeix que el mateix relat s’adapti i naturalitzi a altres indrets més o menys semblants. Mallorca, amb una narrativa oral amplament documentada, té multitud d’espais “amb llegenda” que estableixen una perfecta simbiosi entre paisatge, patrimoni i literatura i alhora posen en escena una ampla galeria de personatges imaginaris que en són protagonistes. Aquesta riquesa, divulgada a través de l’oralitat, ha estat present des de sempre en la literatura culta i actualment ha estat posada en valor amb impuls institucional i a partir dels recursos que permeten les tecnologies de la informació i la comunicació. D’altra banda, recentment s’ha trobat documentació inèdita en un arxiu particular, un corpus que aplega més d’un centenar de rondalles i llegendes recollides per tots els pobles de Mallorca el 1894 de les qual només se’n va publicar una part el 1895, la resta queda inèdita. A partir de la transcripció i catalogació d’aquests materials, la ponència aportarà una nova i complementària “geografia llegendària” de l’illa, n’establirà els indrets, els temes i motius, els personatges i les tipologies narratives. Finalment, en proposarà la seva divulgació i ús en els contextos culturals contemporanis.

 

Sessione 18: Ramon Llull, filosofo in movimento I

 

Michela Pereira(Università di Siena), Ramon Llull, un filosofo in movimento

 

Filosofo “in movimento” è una definizione che si addice a Ramon Llull per un duplice motivo: l’intreccio costante fra una vita activa che lo vide costantemente in viaggio fra le corti, le università e le città del Mediterraneo, e una vita contemplativa dalla quale deriva il carattere innovativo e dinamico del suo pensiero. Ricordiamo che nel pensiero scolastico la saggezza veniva identificata con la stabilitas, alla quale si contrappone la “follia”, già di Francesco d’Assisi, e che verrà poi attribuita a Llull, la cui vicinanza agli ordini mendicanti, e in particolare – dopo la crisi di Genova – ai francescani, è ben nota. L’orientamento verso una rinnovata concezione dell’unità del sapere e la comprensione della struttura dinamica della realtà, assieme alla consapevolezza della propria novità e alla ricerca intellettuale verso la composizione del rapporto fra tradizioni religiose e culturali diverse, fanno di Llull uno dei più significativi esponenti della “filosofia dei laici per i laici” (Imbach) nel momento di passaggio fra Due e Trecento, quando una serie di fattori politici, economici e sociali portano alla ribalta le esigenze intellettuali, oltre che spirituali, di nuovi soggetti.

 

Josep E. Rubio(Universitat de València), Espai exterior i espai interior. El viatge metafòric en Ramon Llull

 

Tant la vida com l’obra i el pensament de Ramon Llull (1232-1316) han estat caracteritzats pel dinamisme, per un moviment continu manifestat en els viatges de l’autor i en el protagonisme de l’acció en la seva filosofia. L’impuls de recerca és al darrere d’aquest plantejament, que pren un tombant literari paradigmàtic en la plasmació del tòpic de l’homo viatoren textos com el Llibre de meravelleso en les peripècies de Blaquerna en la novel·la homònima. Amb tot i això, una lectura atenta dels títols més significatius de la primera etapa de la producció lul·liana ofereix una altra perspectiva sobre la qüestiódel viatge com a moviment iniciàtic, un moviment anímic que es desenvolupa en un espai interior. Així, al Llibre de contemplació, Llull fa una crítica explícita als pelegrins i romeus del seu temps: la recerca de Déu i de la veritat és al capdavall un viatge interior, perfectament narrat en la mística lul·liana, en la qual l’amic pelegrina a la cerca de l’amat «per munts e per plans» per tal d’adonar-se que, al cap i a la fi, és presoner en l’exigu espai reclòs de la presó d’amor. La dicotomia de base en Ramon Llull, la paradoxa que exalça la vida contemplativa des del dinamisme d’una implicació constant en la vida activa, és al darrera d’aquesta consideració metafòrica del viatge com a eina de coneixement. Intentarem fer llum sobre la importància que, més enllà del moviment físic, té en Llull el viatge com a metàfora d’un moviment interior.

 

SimoneSari(Universitat de Barcelona),I Cent noms de Déudi Ramon Llull al crocevia tra Cristianesimo e Islam

 

Cent noms de Déuè sempre stato considerato uno dei caposaldi apologetici lulliani contro l’Islam. Nel prologo dell’opera il beato maiorchino mette quest’opera in concorrenza, sul piano estetico e dottrinale, con lo stesso Corano, per dimostrare la falsità del dogma islamico dell’inimitabilità del testo sacro (i’jaz). Non solo, aggiungendo un nome alla lista dei novantanove Bei nomi di Allāh(asmāʾllāhi al-usnā) contrattacca il valore gnoseologico attribuito dai teologi islamici alla ricerca dei nomi divini. Ciò nonostante l’opera sembra avere una funzione e una direzione prettamente cristiana, dal momento in cui è pensata per essere cantata al posto dei salmi durante la liturgia privata delle Ore e include nomi che non potrebbero essere accettati in una disputa con un musulmano. In questa comunicazione cercheremo di spiegare l’origine dell’ambivalenza di quest’opera, scavando nelle tradizioni devozionali europee che, in egual misura a quella islamica, offrono una preghiera di devozione ai nomi divini di grande successo, al punto da essere accennata in due grandi produzioni narrative medievali: Flamencae Le conte du Graal. Grazie all’aggiunta di questo tassello alle fonti dell’opera si può capire meglio il valore universale dei Cent noms de Déu, oltre a giustificare come mai Llull sia l’unico autore medievale europeo che conosce e diffonde la venerazione islamica ai nomi di Dio nel vecchio continente.

 

Sessione 19: Espacialitat, Identitats i Literatures I

 

DolorsPerarnau (Universitat Autònoma de Barcelona), El buit com a espai literari. Notes sobre Cap a Tirèsiesi El buit i la novel·la de Víctor Sunyol

 

Com és sabut, la literatura sempre s’ha realitzat en l’espai ple del negre de la lletra, sempre ha mirat de ficcionar o construir-se un sentit. Però què passa quan la paraula ha perdut el seu prestigi, quan la fi dels grans relats i la degradació i el descrèdit del llenguatge han fet gairebé inviables el propi exercici de la literatura? Doncs que l’espai buit i silent del blanc del text esdevé el nou centre d’atenció, no com un objecte més de discurs o com la seva pròpia negació; sinó justament com el lloc en i des del qual és encara possible el dir. A partir de dos exemples de creació catalana contemporània, com són les peces de El buit i la novel·la (1994) i Cap a Tirèsies. Una introducció a Eva Aguilar(1997) del poeta Víctor Sunyol, el que proposem de fer en aquesta comunicació és una reflexió sobre la noció de buit com a espai literari, per tal veure com aquest passa de ser un no-res al qual la literatura sempre ha mirat de confrontar (horror vacui) a ser un no-res cercat i desitjat per la literatura mateixa. En paral·lel al pensament i a l’art contemporanis, el buit esdevéen la literatura el propi espai de creaciódel llenguatge, d’un llenguatge que ja no gosa de parlar o callar davant l’inefable sinóque, més aviat, es disposa a escoltar.

 

PaulaMarqués Hernández(Università Ca’ Foscari Venezia), Fallimento e sterilità ne L’ombra de l’eunuc

 

Lo scopo della mia analisi è mettere in questione i ruoli del critico (d’arte, letterario) e dell’autore attraverso la figura di Miquel Gensana, il protagonista de L’ombra de l’eunuc (1996) di Jaume Cabré, romanzo rimasto in secondo piano rispetto ad altre opere narrative dello stesso autore, come i bestseller internazionali Les veus del Pamano (2004) o Jo Confesso (2011).Sotto la costruzione di un completissimo universo diegetico che mischia il presente con il passato in forma di evocazioni, ne L’ombra de l’eunuc, ci viene presentato l’ultimo erede della saga dei Gensana, come un fallito, in quanto incapace di far continuare la discendenza familiare. Attraverso una lettura del ristorante (precedentemente villa della famiglia dei Gensana), inteso come lo spazio narrativo centrale del mondo finzionale, si sviluppa una ricerca dialettica che contrappone la sterilità del critico con la fecondità dell’artista per giungere alla scelta definitiva del protagonista: lasciare da parte il passato per proiettarsi verso un futuro che, probabilmente, si nutre di una falsa speranza.

 

Júlia Ojeda Caba(Universitat de Barcelona), Heterotopies Palolianes

 

Aquest és un intent per profunditzar en la configuració de l’espai dins la narrativa de Miquel de Palol, tot partint de l’observació i la interrelació de textos propis de l’autor, com podrien ser Aire Pàl·lid/Palimpsest o El Testament d’Alcestis, entre altres. Partint de la idea que la construcció d’aquest sempre serà en relació a la trigonometria literària que conforma juntament amb el tractament de temps i el punt de vista. Observarem com sovint, en les seves novel·les, l’autor ens ubica, mitjançant un seguit de referències geogràfiques fictícies –però que podrien correspondre’s amb qualsevol poble de Catalunya–, assenyalant-nos, si més no d’entrada, la possibilitat de pensar que tot allò que serà narrat a continuació succeeix en alguna antiga masia senyorial. És interessant remarcar l’escenari rural com aquell que acollirà els desitjos i les perversions dels individus que allí hi reuneix, i tanmateix, si en desglossem la seva constitució, la versemblança de la ubicació acaba resultant purament anecdòtica. I és que precisament, i és el que aquí vindrem a exposar, el que fa Palol es reproduir, amb un estil que ressona a Sade, el seu propi contra-espai, la seva utopia pròpia, el seu lloc real fora de qualsevol altre, el que Michael Foucault anomena l’heterotopia: aquest espai altre, diferent, on s’esdevenen aquelles impugnacions mítiques i reals de l’espai en què vivim.

 

15:30-17

 

Sessione 20: Lingua e didattica

 

Rosa Català Marticella(Institut Pedraforca, l’Hospitalet de Llobregat), Què pot aportar la geografia als projectes didàctics?

 

Si bé en la geografia, com en tot el saber acadèmic en l’actualitat, hi ha hagut un procés de fragmentació, que ha orientat la recerca cap a un aprofundiment de la separació entre especialitats o subdisciplines; la geografia com a saber o àrea de coneixement relacional dels elements de l’espai continua disposant d’uns conceptes troncals, com ara paisatge, territori, espai, lloc, regió, frontera— tractats com a eix temàtic en la Jornades Argó de Secundària 2018—o també escalaque, juntament amb unes eines metodològiques pròpies (tot i que compartides amb altres ciències), com ara el treball de campi els mapes, la fan útil per a dissenyar projectes didàctics inter i transdisciplinars amb una orientació creativa i vivencial que connecti l’aprenentatge a la natura i al món a través d’itineraris i de sortides fora de l’aula. Partint d’aquest plantejament, voldríem presentar, amb una finalitat pràctica i aplicada, un conjunt d’eines, recursos i estratègies, pràctiques i conceptuals, que la geografia pot aportar i introduir en els projectes didàctics, i que permetin entrellaçar les matèries d’humanitats (llengua, literatura — amb aquesta orientació, per exemple, ja s’hi està treballant a través del grup de recerca Geografies literàries 3.0. http://geografiesliteraries.com/—,història, art) tot fent ús de recursos instrumentals com ara el dibuix o les tecnologies informàtiques o mòbils, amb el rerefons dels nostres lligams a la natura i a la terra. D’alguna manera, pretenem contribuir a l’obertura de camins per retornar l’especialització a una mirada global i reflexiva, tot fent servir les eines i conceptes que la geografia ha desenvolupat com a ciència de relació. És amb aquesta finalitat que pensem que la mirada geogràfica és útil per retrobar les connexions entre les diferents matèries. I que alhora que pot orientar el disseny de projectes que tornin a connectar el coneixement a la seva dimensió holística, donant sentit i materialitat a la realitat i a tot allò que els currículums ens demanen de transmetre als nostres alumnes.

 

JosepNadal, Santiago Perera, Pilar Monreal(Universitat de Girona), Els espais de la llengua

 

Quan parlem de llengua fem referència a dues coses: una, primària i natural, que és allò que cada parlant utilitza; l’altra, secundària i artificial, l’estàndard, que és allò que cada parlant està convençut que utilitza. La llengua de cadascú i la llengua de tots, no són la mateixa cosa. Sigmund Freud ja va assenyalar que “una de les tendències principals de la cultura consisteix a ajuntar els homes en unitats com més va més grans”. De fet, la mida dels grups no ha parat de créixer perquè ser més gran aporta grans beneficis d’escala. L’augment continuat de la magnitud dels grups humans ha anat acompanyat, perquè no podia ser d’una altra manera, d’un augment semblant dels espais on aquests, inevitablement, viuen i actuen. En espais petits, on interactuen grups també petits (una família, una colla d’amics, la gent del poble…), la comunicació es fa cara a cara i, doncs, oralment. En aquests casos la llengua necessària és una llengua petita i local. Per això n’hi ha tantes i per això són petites. És el que solem anomenar dialectes. Però el creixement dels grups ha dut a unes magnituds, tant dels grups com dels espais, on la comunicació cara a cara ha estat substituïda per la comunicació anònima i, en conseqüència, ha calgut una llengua supralocal. Però per superar els límits que imposen el temps i l’espai ha calgut una materialitat que només trobem en el text escrit. La llengua necessària ha estat l’estàndard. En aquest sentit, cada dialecte o llengua és el producte dinàmic d’un procés històric en el qual entitats lingüístiques petites han convergit i format unes entitats lingüístiques més grans, sense que cap d’aquelles deixi d’existir i de ser utilitzada en el context adequat. Aquesta escalaritat en què es manifesta la multiplicitat lingüística va d’un nivell petit i altament indexicalitzat (les llengües individuals“indiquen” moltes coses dels seus parlants) a un nivell molt més gran i neutre (la llengua col·lectiva o estàndad, que ha de ser de tots i de ningú i, per tant, molt lligada a l’anonimat).  Tot ha conduït a una dinàmica desequilibrada entre un centre, que és l’espai de l’estàndard, i unes perifèries, que són els espais de les llengües petites. Aquest desequilibri origina preguntes importants: Com són percebuts els dos components extrems de la llengua: el col·lectiu, artificial i estandarditzat i la resta? Quina és la representacióde la llengua catalana que es fan els parlants de cadascuna de les comunitats? Fan una diferència entre la llengua estàndard, artificial i apresa planificadament, i els dialectes, naturals i apresos inconscientment? Hi ha diferents representacions dels dialectes segons a) la magnitud, b) segons els nuclis poblacionals al voltant dels quals giren, o c) segons la distància que presenten en relació a la llengua col·lectiva? Fins a quin punt es relacionen la llengua i els dialectes amb formes de vida particulars? Els dialectes representats condicionen el benestar dels parlants? I la llengua estàndard?

 

AlíciaSantolària Òrrios(Universitat de València), Educació literària i rondallística catalana: un viatge en femení des de l’espai privat al públic

 

La proposta que presentem gira al voltant de la recuperació del folklore català per  a l’escola i la inclusió de narracions tradicionals amb personatges femenins savis i intel·ligents. Repensar el cànon escolar i promoure intervencions didàctiques que situen els contes tradicionals com a motor de l’escriptura és un dels eixos fonamentals d’aquest treball. Per dur endavant aquesta tasca, hem creat un projecte de treball escolar “Les dones i els contes tradicionals” en aules d’educació Primària que hem iniciat amb una investigació al voltant de la rondallística catalana tot descobrint contes amb protagonistes desconegudes pel gran públic que justament es desmarquen del rol tradicional. En aquesta contribució ens fixarem en una d’aquestes rondalles, La dent d’or(Amades, 1982) i en l’activitat de recontar (Sepúlveda, 2011) així com en el potencial que ofereix el text narratiu per crear-ne d’altres (Teberosky, 1989; Tolchinsky, 1998; Tolchinsky, 1992). En el treball descobrirem aquesta rondalla, n’analitzarem les parts i observarem el que escriuen els infants de huit anys al voltant del conte proposat. De manera que se centrarem en dos aspectes fonamentals: d’una banda, el viatge que inicia la protagonista i que permet avançar la trama (Propp 1984, 1985) i en l’altre viatge que se’n resulta, és a dir, l’itinerari que ha fet aquesta rondalla des d’un espai gairebé oblidat en l’imaginari col·lectiu, a un d’altre, com l’escolar, tot situant-se en un espai públic. Així doncs, ens adherim al corrent que defén els objectius de l’ensenyament  de la literatura dins de la formació de la persona i la plena instauració d’una didàctica de la literatura (Bronckart, 2011).

 

Sessione 21: Ramon Llull, filosofo in movimento II

 

LetiziaStaccioli(Universitat de Barcelona), Lo spazio delle lingue, il viaggio delle idee: Ramon Llull e la Logica di al-Ghazālītra arabo, latino e catalano

 

Agli esordi della produzione di Ramon Llull (1232-1316) figura un compendio della Logica del filosofo persiano al-Ghazālī(1057-1111) conservato in due redazioni: una in prosa latina, concepita come sussidio per gli studenti, e una in rime catalane, diretta a «cels qui no saben latí ni arabich». Quest’ultima è una precoce testimonianza del ruolo assegnato dal pensatore maiorchino al volgare catalano come lingua di diffusione del sapere presso i laici, al di fuori del mondo scolastico. L’opera di al-GhazālīMaqaidal-falasifa(Le intenzioni dei filosofi), contenente appunto una sezione dedicata alla logica, iniziò a circolare nel territorio di al-Andalus al principio del XII secolo e nel 1145 fu tradotta in latino da Domenico Gundisalvi, che ne garantì una vasta diffusione negli ambienti scolastici. Sembra ormai certo, però, che Llull la lesse direttamente in arabo: aveva infatti appreso quella lingua per i suoi scopi missionari di conversione dei musulmani e poté così attingere all’originale di al-Ghazālīo forse ad una versione giàsintetizzata. Il ricorso alla fonte araba e la sua duplice rielaborazione rivolta a un doppio pubblico di lettori (con l’aggiunta di elementi tratti da Pietro Ispano e accenni ai fondamenti del pensiero del Beato) suggeriscono una serie di considerazioni relative alla peculiare concezione lulliana dello spazio linguistico come ambito privilegiato di comunicazione delle idee a interlocutori di diversa condizione religiosa, culturale e sociale. L’analisi del testo catalano nella sua qualità di strumento divulgativo, inoltre, consente di evidenziarne alcune caratteristiche comuni alla tradizione didattica romanza.

 

AnnaFernàndez Clot(Universitat de Barcelona), “Qui vol mais ensús pujar”. El camí de l’oració contemplativa i el rapte místic segons Ramon Llull

 

Al final de la Medicina de pecat (1300), un tractat espiritual que ajuda els cristians pecadors a purificar-se del pecat i a estimar, lloar i servir Déu, Ramon Llull presenta un model d’oració contemplativa basada en les regles de l’Art. Els dos últims capítols, dedicats a les regles instrumentals, expliquen com ha de ser aquesta oració i descriuen el recorregut contemplatiu que, mitjançant l’elevació de les potències racionals, primer, i la seva suspensió, després, permet experimentar la unió extàtica amb Déu. Poc abans, en l’opuscle De raptu, que complementa el llibre De contemplatione Raimundi(1297), el beat ja havia descrit detalladament el procés que condueix a l’èxtasi (Llull 1989: 52-55; Vega 2017), i ho havia fet en uns termes molt semblants als que es troben als capítols finals de la Medicina de pecat. En aquesta comunicació ens proposem d’estudiar les descripcions que ofereix Llull de la contemplació que culmina amb el rapte: veurem quins són els components d’aquest procés contemplatiu i místic, de quines fases es compon i amb quines imatges es presenta. El nostre objectiu últim és observar la funció d’aquest viatge místic en relació amb el recorregut espiritual que presenta la Medicina de pecat.

 

ElenaPistolesi(Università per Stranieri di Perugia), Verso la Terra Santa: viaggio materiale e intellettuale nel De finedi Raimondo Lullo

 

Nell’estesa produzione lulliana il Liber de fine(Montpellier, aprile 1305) occupa una posizione particolare per più ragioni. L’opera, consegnata a Clemente V dal re d’Aragona, insiste sui punti cardine della missione lulliana (Finis omnium), sull’importanza della disputa e della conoscenza delle lingue per condurla a buon fine; lancia un appello al papa e ai cardinali perché si impegnino, con ogni mezzo, nel contrastare non solo i musulmani, ma anche gli ebrei, gli scismatici e i tartari. Oltre a fornire indicazioni sulle tecniche militari, Llull descrive gli itinerari terrestri e marittimi da percorrere per la riconquista della Terra santa; si sofferma sulle pratiche da seguire e da evitare perché la geografia, umana e materiale, che evoca è frutto di esperienza diretta («et de hoc experientiam habeo, quia fui»). Il Liber de finecontiene anche il primo approssimativo catalogo degli scritti lulliani, organizzato in modo da promuovere l’Arte come strumento necessario per la conversione degli infedeli. Tale biblioteca, composta ad exaltationem intellectus, delinea un viaggio intellettuale indispensabile per i cristiani e prioritario rispetto alla soluzione delle armi. La relazione si soffermerà sul significato di questa selezione, sull’importanza attribuita alle opere citate, sulla tradizione di ciascuna, ora mono- ora plurilingue, collegandola ai destinatari che il Liber de finechiama in causa per la riuscita della crociata e della missione, dal re fino ai semplici mechanici.

 

17-17:30: Pausa

 

17:30-19: Assemblea dei soci

 

20:00: Cena sociale

 

Sabato 1 dicembre

 

9:30-10:30: Plenaria (Lectio magistralis)

 

Gennaro Ferraiuolo(Università degli Studi di Napoli. Federico II), La geografia delle Costituzioni. Regioni, confini e stati indissolubili nelle democrazie contemporanee

 

È possibile inquadrare le istanze secessioniste entro le coordinate giuridiche offerte dagli ordinamenti democratici? Un viaggioattraverso alcune esperienze costituzionali mostra come le risposte a tale quesito siano spesso diversificate: si registrano gradi di apertura alla prospettiva secessionista variabili, pur senza mai negare, naturalmente, la complessità delle questioni in gioco, che chiamano in causa quel principio di unità immanente a qualsiasi ordinamento statuale. La relazione intende, in primo luogo, offrire una ricostruzione schematica delle diverse modalità di inquadramento dei fenomeni secessionisti (una geografia delle Costituzioni); valutare poi, in particolare, la loro aderenza al principio democratico; inquadrare infine, all’interno dello schema delineato, la vicenda concreta del procés sobiranistain atto in Catalogna, nonché le risposte ad esso offerte dalle istituzioni spagnole.

 

10:30-11: Pausa

 

11-13

 

Sessione 22: L’Europa e oltre

 

Eloi Grasset(University of California – Santa Barbara), Cosmopolítica indígena i espai literari mundial. La World Literatureen català

 

Dins l’espai literari tota operació de traducció és una operació de legitimació a través de la qual es reprodueixen les desigualtats que es pretenen contrarestar (Casanova 2015). Tots sabem en quina llengua parla la World Literature. En el cas de la cultura catalana, la traducció ha estat un element indispensable en el procés de normalització cultural endegat a partir dels últims anys de la dictadura. En aquesta presentació em centraré, per una banda en l’anàlisi de la traducció al català que, l’any 1970, Tísner fa de Cien Años de Soledadi valoraré el seu interès des del paradigma de la World literature. Per altra banda, intentaré vincular aquesta traducció amb el deute emocional que Tísner té amb la cultura indígena mexicana i que es concretà en la novel·la / crònica Paraules d’Opòton el Vell, publicada finalment en català poc temps abans de la traducció.Principalment, el que ens interessarà abordar d’aquesta traducció és el gest que suposa de reivindicació dels discursos literaris perifèrics que no havien estat encara del tot acceptats per la cultura hegemònica del règim franquista. La canonització de Cien Años de Soledad, el fet que es vulgui incorporar a la cultura catalana, sembla qüestionar en un principi l’estructura de la cultura espanyola oficial. Tot i així, al nostre entendre, i seguint les explicacions de Tísner, aquest gest no pot deixar de veure’s com un “suplement” que corregeix la opacitat del text literari original, ple de “modismes i variacions”, i que Tísner es proposa fer “llegible” per al lector peninsular. Tot i que amb una altra intenció, aquesta traducció ens sembla que s’ha d’afegir a la llista de dificultats a les quals es van enfrontar les lletres llatinoamericanes a la seva arribada a Espanya.

 

IsabelTurull(Università Roma La Sapienza), Carles Riba i Joan Crexells a l’Europa dels anys 20: els viatges a Alemanya

 

Continuant amb la recerca de la meva tesi Teoria i praxi de la llengua literària en Carles Ribai l’interès posterior per la relació de Riba amb l’amic Joan Crexells em proposo en aquest cas aprofundir en l’anàlisi lingüística de la correspondència de tots dos en els viatges a Alemanya. Crec interessant insistir en l’anàlisi que en la tesi vaig haver de limitar a alguns textos de la prosa ribiana i aplicar el mateix mètode a allò que Carles-Jordi Guardiola anomena la “tercera prosa”. En aquest sentit he triat algunes de les cartes dels viatges a Alemanya que em permetran per una banda fer una comparació estilística de la prosa de Riba respecte a la del “lacònic” Crexells i per l’altra descobrir un Riba que juga amb la llengua sense deixar de ser mai ell mateix, tot plegat tenint com a teló de fons l’Alemanya dels anys 20. Sobre l’estil de Riba hauré de fer referència també a algunes consideracions de Josep Pla i en particular al seu concepte de “banalitat” relacionat amb André Gide.

 

Daniel Pérez Grau(Servei de Publicacions. Corts Valencianes i Universitat Jaume I) -Josep Marqués (Universitat de Perpinyà), Joan F. Mira: «Des de la finestra veig Europa»

 

Joan F. Mira és un dels referents de la cultura catalana contemporània, en els seus vessants d’antropòleg, traductor i escriptor de diferents gèneres, no sempre fàcils de classificar. Mira ha sabut connectar la seva creació amb els grans clàssics de la nostra literatura particular i de la literatura universal. Alhora, els seus referents més estrictament espacials parteixen d’un microcosmos que es localitza en un petit racó de ca seva a l’horta de València i connecta amb les ciutats —i amb les cultures— europees, i no sols europees, que, en la seva llarga trajectòria vital i intel·lectual, ha anat visitant, físicament o a partir de les seves lectures. En aquesta ponència ens centrarem a fer una aproximació a les estratègies discursives que Mira fa servir, des de l’antropologia cultural o des de l’hibridisme de la seva narrativa, per anar incorporant al seu discurs els espais que han marcat amb concreció la seva vida i, per extensió, la del seu país.

 

Sessione 23: Altri spazi

 

Katiuscia Darici(Università di Verona),El cos com espai territorialitzat a La filla estrangera de Najat El Hachmi

 

L’experiència humana s’inscriu en el cos com un lloc de producció de significats. En quant a categoria cultural, el cos ha estat abordat en relació amb la sexualitat, la memòria, la història i el llenguatge, entre d’altres. En un text postmodern i postcolonial el cos funciona com a lloc de conflicte i d’identitat. El present estudi aborda el tema del cos en relació amb l’espai transnacional de la migració. La frontera entre l’aquí i l’allà (Catalunya i Marroc) constitueix una demarcació amb la que és possible establir paral·lels amb l’especialitat del cos. Primer de tot es presentaràel tema dels trets somàtics de la protagonista, doncs la diferència exterior marca negativament un confí ètnic que té a veure amb la llengua de comunicació. Descriuré en quina mida el cos és un signe de distinció que marca diferències de tipus ètnic. A continuació, parlaré del cos com a lloc en el què s’inscriu el confí mateix. Per una part existeix la frontera física entre el Marroc i Catalunya, per l’altra una línia imaginària que recorre tot el cos de la filla estrangera, una línia que, en el passat, era visible en forma de traç que les dones del seu poble d’origen es feien tatuar. Finalment, es veurà com la mateixa línia és metàfora de les emocions, sovint de dolor, que tenen a veure amb la migració com a experiència traumàtica.

 

Amaranta Sbardella(Fondazione Agnelli), La Barcellona della guerra civile. La vita quotidiana dei barcellonesi nelle testimonianze letterarie

 

Bombardamenti, miseria, rifugi antiaerei e scontri armati: negli anni della Guerra Civile spagnola e nei primi anni del dopoguerra la città di Barcellona, retroguardia rispetto al fronte di Aragona, vive un momento convulso, delicato e drammatico. L’intervento avrà lo scopo di indagare i molteplici aspetti del fenomeno e le varie tappe nell’evoluzione della vita quotidiana della città. Si concentrerà quindi sulle testimonianze letterarie – romanzi, poesie e racconti – che hanno analizzato ed evocato le difficoltà vissute dai barcellonesi durante e subito dopo la guerra. L’indagine si baserà soprattutto sui grandi romanzi di autori che ne sono stati testimoni, diretti o indiretti. Mi riferisco, in particolar modo, a “Incerta glòria” di Joan Sales – che uscirà nel periodo del Convegno – e a “La plaça del Diamant” di Mercè Rodoreda. Tuttavia, ha tra gli obiettivi pure quello di presentare alcuni romanzi composti nella contemporaneità (“Operació Judes” di Jordi Solé, “Memòria d’uns ulls pintats” di Lluís Llach”, per citarne alcuni) e di osservare en passantl’attuale rielaborazione letteraria del fenomeno, nonché l’immaginario che si è venuto a creare sulla città. La scelta di unire testi di diverso genere e periodo di composizione permette di ampliare la conoscenza delle condizioni di Barcellona, ricostruirne le varie dimensioni e problematiche e capire in che modo la vita nella retroguardia sia stata percepita, elaborata e narrata – nei casi più recenti, mitificata – nel corso dei decenni. Saranno quindi Trini, Natàlia, Cecília, David, a guidarci per le strade di una città vessata, bombardata e umiliata.

 

Sessione 24: Spazialità, identità e letteratura II

 

Àlex Martín Escribà(Universitat de Salamanca), Ruralitat i novel·la negra: nous espais didentitat

 

Novel·la negra i espai urbàhan format gairebésempre un binomi d’interrelaciói socialització. Si fem un recorregut per aquests cronòtops, ningú no pot negar que les ciutats, ja siguin grans, mitjanes o petites, esdevenen referencials. Més enllà d’aquesta fórmula, darrerament proliferen nous espais a la novel·la negra com els ambients rurals. Els motius són molts i diversos: l’augment de la immigraciói la fugida de les ciutats, l’encariment i pèrdua de qualitat de vida a causa de la crisi han fet que molts pobles es recuperin com a nous espais vivencials i, per tant, novel·lescos. Entre les singularitats d’aquest subgènere, podem esmentar les regions àrides i dures, els mons tancats i claustrofòbics, una estreta vinculació amb la naturalesa i la presència del mal vinculada amb personatges immersos en la pobresa, la desesperança, les drogues, l’atur, la violència i la força bruta. Societats paral·leles, allunyades de les grans ciutats, on els individus se senten atrapats, oblidats per les polítiques econòmiques. Es tracta, doncs, de personatges i indrets aparentment tranquils, però capaços d’emprar una violència inusitada. En aquesta comunicació analitzarem algunes dels títols més significatius d’aquest nou subgènere, que aquests darrers anys han proliferat de manera notable.

 

AraceliRosillo Luque(Arxiu-Biblioteca dels Franciscans de Catalunya – Universitat de Barcelona), Creació i vivència dels espais d’espiritualitat femenina medieval als territoris de parla catalana: propostes d’interpretació des de la teoria geogràfica

 

La present comunicació examinarà, a través de les propostes metodològiques i teòriques de la geografia, la creació d’espais d’espiritualitat femenina als territoris de parla catalana durant d’Edat Mitjana  i la vivència religiosa dintre d’ells. Per això, s’analitzaran, per una banda, els processos d’aparició i desenvolupament de monestir i altres emplaçaments religiosos femenins als territoris esmentats. Per altra banda, s’exploraran les diverses activitats dutes a terme per monges i devotes dins d’aquests espais, per valorar l’ús que van fer de les diverses zones intramurs i la relació de les mateixes amb les acciones realitzades per aquestes dones.

 

Francesc Montero(Universitat de Girona), Paisatge, literatura i sensació en l’obra de Josep Pla

 

Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) és el prosista més important de la literatura catalana del segle XX. Els 45 volums de l’Obra Completa, a banda de la seva obra periodística i altres textos esparsos, constitueixen un monument a la literatura, la cultura i la identitat catalanes, però també al propi paisatge. Malgrat els seus viatges arreu del món, Pla va mantenir sempre les arrels a la seva terra l’origen, l’Empordà, al nord-est de Catalunya. En la seva obra, el retrat d’aquest paisatge constitueix un element essencial, un tema en si mateix delimitat, com en tota l’obra planiana, pel seu punt de vista i la seva extraordinària sensualitat, que arriba a generar una simbiosi amb el medi, segons detalla a Humor, candor…:“M’agrada el paisatge pintat. M’agrada encara més contemplar un paisatge real. I encara m’agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conté”. Arran de la descoberta d’un text primerenc de Josep Pla (el més antic que es coneix) redactat com a treball de curs a l’Institut de Girona el gener de 1913, que constitueix el relat d’una excursió a la població costanera de Llançà i al monestir de Sant Pere de Rodes, podem copsar com l’expressivitat i la sensualitat planianes constitueixen un element intrínsec de la seva personalitat i caràcter, ja present des de la seva joventut, i ens permeten comparar la mirada adolescent amb els textos posteriors de Pla, per avaluar el grau de maduració i evolució del seu punt de vista envers el paisatge. Un paisatge que, segons el mateix Pla va escriure a El nord, és essencial per comprendre una literatura: “El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps.”

 

13-13:30 Chiusura

 

Luca Bellizzi(Delegato della Generalitat de Catalunya a Roma)

Joan Elies Adell Pitarch(Direttore dell’Institució de les Lletres Catalanes)

[1]Es tracta d’un itinerari a realitzar sobre el terreny a manera de ruta literària per la ciutat de Florència.